Maquinistes suïcides

Era un problema recurrent de les matemàtiques d’EGB: si un tren surt de Barcelona a les 8:00 del matí a una velocitat constant de 200 quilòmetres per hora i un altre ho fa des de Madrid en el mateix moment i a 180 quilòmetres per hora, en quin punt es trobaran? El que no explicava l’enunciat era que, en ocasions, els trens no van per vies distintes i que, per tant, estan condemnats a col·lidir.

I això és exactament el que està passant en el conflicte català, que uns anomenen procés i els altres desafiament. Els primers porten la democràcia per bandera, afirmant que no volen viure en un país on es jutja als polítics que treuen les urnes al carrer per deixar parlar a la gent, al poble. No obstant, obvien que no tenen la majoria social (en les darreres eleccions no superaren el 50% del vots emesos) i que aquesta fugida cap endavant és l’únic que els manté en equilibri.

Els segons s’aferren a les lleis i a la Constitució. El que no es pot fer no es pot fer, asseguren, i s’obliden de cercar una sortida política a una situació que en part ells han creat. El recurs liderat per Rajoy en contra de l’estatut de 2006 (i la sentència del TC de quatre anys després) es pot considerar la posada en marxa d’un tren que tampoc no podrien aturar, per molta Carta Magna que posassin sobre les vies.

Avui tenim un expresident convertit en màrtir, un altre palplantat en el poder judicial i una societat dividida que reclama altura de mires i grandesa política, ara per ara absents en tot aquest conflicte (o procés, o desafiament). L’escalada verbal, mediàtica i histriònica només llença més combustible a unes locomotores que, tot i ja distingir-se en l’horitzó, continuen avançant a tota velocitat, mentre els maquinistes suïcides fan cas omís als avisos de col·lisió i abandonen qualsevol intent de comunicació amb l’altre conductor.

Sense prendre partit per l’independentisme o l’unitarisme, i deixant de banda l’atribució de les culpes, arribats a aquest punt del problema l’única solució per evitar un xoc de trens d’imprevisibles conseqüències passa per la celebració d’una consulta pactada entre ambdues parts, que tengui totes les garanties legals necessàries, que es regeixi per unes regles perfectament definides (percentatges de participació, acceptació dels resultats…), que no sigui vinculant (ha de ser l’inici d’un procés), que presenti una pregunta clara i directa i que, sobretot, ofereixi als que hi vulguin participar tota la informació per poder decidir (pertinença a Europa, relacions amb l’estat, conseqüències econòmiques…). Només així podrem conèixer realment què pensen els ciutadans de Catalunya i, depenent del resultats, actuar en conseqüència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *