Massa símptomes per obviar la malaltia

En un any en el que les enquestes s’han situat en el punt de mira per casos com el de Donald Trump o el Brexit, aquest cop els pronòstics s’han complert i, com quasi tothom augurava, d’aquí a dues setmanes el candidat centrista Emmanuel Macron i la ultradretana Marine Le Pen s’enfrontaran en una segona volta per decidir qui serà el proper president de França. Quan es conegueren els resultats, Europa i gran part de l’establishment alenaren alleujats, doncs s’ha evitat la final que temien entre la pròpia Le Pen i el líder de la France insoumise, Jean-Luc Mélenchon.

No hi ha mitjà o analista que atorgui probabilitats serioses a la candidata d’ultradreta (de fet, tant el conservador Fillon com el socialista Hamon demanaren immediatament als seus electors que votin per Macron el proper 7 de maig), però això no pot impedir que es deixin en un segon terme altres qüestions com la desfeta anunciada del Partit Socialista francès (al que pertany l’actual president), la no presència en la segona volta de les dues formacions que han governat França durant els darrer mig segle (estam davant el final de la cinquena república?) o el creixent suport que va assolint el Front Nacional entre determinats segments de la població (i les seves formacions germanes a altres indrets d’Europa).

Precisament, el futur de la Unió Europea és més incert que mai, i per això cal que s’analitzin molt bé les causes que han portat a quasi un de cada quatre francesos a optar per una política que defensa l’expulsió immediata dels immigrants irregulars, la sortida d’Europa i el retorn a un sistema proteccionista sota el lema França primer; i tot sense el suport dels grans grups mediàtics i amb tota l’estructura comunitària en contra.

Tal com va passar fa uns mesos a Àustria, sembla que ens hem de felicitar simplement per haver evitat la pitjor alternativa. S’equivoquen aquells que assenyalen els creixents populismes com un factor que pot afeblir la integració europea: aquests moviments, com el de Hofer o el de Le Pen, no són més que la conseqüència de les polítiques aplicades fins ara a la UE; qüestió que han sabut llegir i aprofitar molt bé determinades formacions per arrossegar a un gran nombre de descontents i fer trontollar els fonaments de la mateixa Unió.

Fa uns mesos vaig escriure en aquesta mateixa columna que no ens ha d’estranyar que hi hagi moltes persones que combreguin amb els postulats antieuropeístes de Le Pen. Persones que veuen la UE com una enorme màquina de buròcrates preocupada únicament per les qüestions econòmiques, com una institució autoritària i aliena als ciutadans i com un grup de privilegiats que només treballen perseguint els interessos de col·lectius igualment privilegiats. És normal que, vista la situació, un percentatge creixent de la població demandi un retorn a les polítiques nacionals, vinculat a l’abandonament d’una moneda que no els ha suposat el benestar promès i d’un projecte que no ha servit per garantir més oportunitats. Encara que no hagin guanyat, Le Pen, Hofer i similars són un símptoma clar i evident d’una malaltia que no es cura congratulant-nos que hagin quedat segons en unes eleccions.

Per tant, és pràcticament segur que en quinze dies Macron sigui el nou president de la República Francesa, però per molt que s’hagi aconseguit frenar momentàniament el populisme antieuropeu i xenòfob, no podem oblidar que Europa té un problema seriós que cal abordar. No escometre canvis profunds significaria donar la raó a Le Pen, i la solució no passa per seguir aplicant les actuals directrius ni per posar pegats com Macron (més fruit del màrqueting que d’un vertader projecte coherent) que ens permetin seguir alenant una mica més. Europa, l’Europa de Delors, és una gran idea, però si continuam pervertint-la ja ens podem preparar pels triomfs de les Lepens o els Hofers de torn.

Publicat a l’AraBalears (25-IV-2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *