Memòria, per seguir endavant

Deia en el primer article d’enguany que aquest 2017 és any de molts aniversaris. Dia 23 de gener de 1977 moria assassinat per l’extrema dreta, Arturo Ruiz García, un estudiant de 19 anys i esporàdicament obrer de la construcció, que participava a una manifestació per l’Amnistia, la qual va ser concedida un any més tard al únic condemna,t per l’assassinat, Jorge Cesarsky, un pistoler argentí d’extrema dreta. Al dia següent, el 24 era ferida per un pot de fum Marí Luz Nájera, una estudiant de sociologia, de només 20 anys que participava en una manifestació per denunciar l’assassinat d’Arturo Ruiz, el dia abans, va morir al dia següent.  No serien les úniques víctimes en aquells dies.

El 24 de gener eren assassinats, els advocats d’Atocha, militants del PCE i de CC.OO. La sensació de total impunitat dels autors va fer que poc després fossin detinguts i jutjats, però la veritat és que amb el pas del temps van tenir sort, fugint en alguns casos. El que més temps va fer a la presó i va estar 15 anys dels 193 als que va ser condemnat.

Han passat 40 anys  d’aquests assassinats i la memòria ha de servir no per recordar el dolor ni tampoc per demanar sang per sang, ni obrir ferides que mai han estat tancades. La memòria ha de servir per saber qui som d’on venim i cap on anem, perquè molts dels drets, que durant varies dècades van gaudir i que al poc temps, i a poc a poc han anat debilitant i ofegant per fer-nos arribar a temps d’explotació extrema, van ser aconseguits amb sang.

També aquest gener tindrà un espai per l’homenatge o al manco el record, el proper divendres 27 a Maó, als menorquins assassinats als camps nazis. Si el llibre de Montserrat Roig, “Els Catalans als camps nazis” va ser un descobriment de que molts ciutadans dels Països Catalans i per tant menorquins van morir allà per la seva condició de republicans i vençuts a la guerra civil, el 1995 va ser un any d’experiència que no oblidaré mai. Amb motiu del 50è aniversari de l’alliberament dels camps de concentració vam organitzar a Menorca unes jornades anti-feixistes, i vam poder gaudir de l’estada durant una setmana de dos matrimonis, entranyables, membres d’AMICAL la organització dels supervivents als camps de concentració. Joan Escuer era el seu president, tenia llavors 79 anys i me va impressionar la seva vitalitat, la seva fermesa i el seu exemple. Va presidir l’associació de 1991 fins el 2003, el 2004 amb 90 anys va morir. Comunista convençut, lluitador per la llibertat i part de la història venia amb la idea d’explicar allò que van passar perquè mai més es tornés a repetir, tot i que en les converses que vam poder tenir en les moltes estones que vam compartir entre acte i acte d’aquella intensa setmana, confessava no estar segur de que no tornés a passar, i açò li donava energia per seguir.

És aquesta memòria la que  és important, per saber on és la pedra del camí amb la que no hem de tornar a ensopegar. Diuen els que no volen que hom sepi la veritat que la memòria només és per obrir ferides, ferides que mai s’han curat, ferides que mai s’han tancat, i que encara treuen pus de la infecció del racisme, de l’odi de classe cap els assalariats, ferides d’un Déu que ensenyen a hòsties i foc traïnt el seu mot i exemple, ferides d’un nacionalisme hereu de somnis imperials que volen esclafar els petits pobles., ferides que com mai s’han tancat poden acabar per infectar tot el cos.

Dia 23 les desadores de l’Aeroport de Menorca també es concentraran per defensar la seva dignitat davant una empresa que constantment retarda el pagament de les nòmines, esquifides quantitats, però molt importants per viure cada día, i AENA mira cap a una altra banda, mentre compta els beneficis del 2016 que podrien superar els 1.100 milions d’euros nets.

La memòria és important, sense ella no podem seguir endavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *