Missatges

Ha acabat el recompte manual (pel temor a possibles atacs informàtics) dels vots en les eleccions legislatives celebrades ahir a Holanda, i un alè de tranquil·litat ha recorregut Europa. S’ha aconseguit posar fre al populisme d’extrema dreta, és el missatge comú que repeteixen la immensa majoria dels mitjans de comunicació i dels principals representants polítics. El partit de l’actual primer ministre, tot i perdre suports, continua sent el més votat i serà l’encarregat d’intentar formar govern en un escenari altament fragmentat.

Però més enllà de la “gran notícia”, d’aquest dic (temporal?) que s’ha construït enfront de Geert Wilders i que s’espera que sigui el comportament en les eleccions que han de venir (a França, el mes que ve), resulta curiós que fins i tot sectors polítics, mediàtics i socials que res comparteixen amb Mark Rutte celebrin la seva victòria. No s’està llançant el missatge del mal menor? És a dir, que com que existeix la possibilitat d’un triomf de l’extrema dreta, hem d’acceptar com a bona notícia la continuïtat de les actuals polítiques (de Rutte a Holanda i d’altres als seus respectius països)?

Un altre tema que requereix una anàlisi profunda és el camí de pasokització que ha patit el PvdA, el partit laborista que ha governat amb els liberals de Rutte aquests últims anys d’aplicació de retallades i que passa de trenta-vuit escons a nou; lògicament, això s’ha d’inserir dins la desfeta que la socialdemocràcia pateix arreu d’Europa. Com gairebé tot, és impossible reduir els resultats d’un determinat partit a un únic factor, però sens dubte ha estat determinant la imatge de formar part d’un govern de coalició i, per tant, donar suport a les mesures neoliberals imperants en el continent. Per contra, les formacions que defensen els posicionaments clàssics de l’esquerra (el partit verd en el cas d’Holanda) es consoliden com un referent per a una part significativa de l’electorat. Volen el PSOE i la resta de formacions teòricament socialdemòcrates un missatge més clar?

Per últim, una qüestió que també ens ha de fer reflexionar: ara per ara, i a molts d’indrets, el temps de les majories absolutes és cosa del passat, i cal un esforç de tots, ciutadania i partits, per poder gestionar aquesta fragmentació que, per se, no és dolenta. Únicament cal avantposar la negociació, el diàleg i l’interès comú al partidisme dominant. Fàcil? Gens, però sí possible i, a més, imprescindible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *