Morir dignament, morir lliurement

El cas de José Antonio Arrabal, un malalt d’ELA (esclerosi lateral amiotròfica) que es negava a acceptar un final lent i dolorós, torna a posar sobre la taula un debat que segueix sense resoldre’s 20 anys després del que segurament és el suïcidi més famós d’Espanya, el de Ramón Sampedro, el primer espanyol que va acudir als tribunals per reclamar el seu dret a una mort digna. Arrabal va assolir el seu objetiu últim, acabar amb la seva vida de manera digna, però no la fita que també s’havia marcat: aconseguir que es regulàs per llei el suïcidi assistit i l’eutanàsia.

Fa poc més de dues setmanes el grup de Units Podem presentar al Congrés una proposició de Llei precisament per regular l’eutanàsia que va ser rebutjada. Si s’hagués aprovat aquesta iniciativa, ara estaríem més a prop de no haver de viure més drames com aquest. Cal garantir el dret a una sortida digna en el moment en què una persona considera que no pot més i desitja marxar per acabar amb el seu patiment i el de la seva família. En aquesta línia, és necessari deixar clar que la proposta que tot seguit va presentar el grup parlamentari de Ciutadans barregen dos debats completament diferents, la legalització de l’eutanàsia amb l’accés a cures pal·liatives per evitar el dolor.

Resulta com a mínim curiós que aquells que es consideren cabdills de les llibertats individuals siguin precisament els que més s’oposen a una regulació que ja existeix en països del nostre entonr i que garanteix als ciutadans decidir sobre el seu bé més preuat, la vida. Per què condemnar a una persona que ha decidit, lliurement i sense coaccions de cap tipus, posar el punt i final a patir una lenta degradació o a estar fermat a un llit o a patir dolor? No poden entendre que una persona com José Antonio Arrabal, casat i amb dos fills, té raons molt ben fonamentades per dir adéu?

És urgent i necessari debatre i establir una legislació estatal (no tendria cap sentit que en unes comunitats fos legal i en altres no) orientada a regular el suïcidi assistit i l’eutanàsia. Esperem que els partits que ara s’hi mostren contraris, alguns amb l’insultant argument que «la societat no està preparada», es convencin d’això i no haguem de tornar a veure a persones morint en la clandestinitat i en la més pura soledat. Amb el reconeixement legal de l’eutanàsia, seria la sanitat pública la que hauria supervisat el procés i facilitat el còctel de fàrmacs que va acabar amb la vida de Raval, en lloc d’haver de aconseguir-los per Internet amb el risc que això comporta.

En definitiva, és ben hora de consolidar el dret de les persones a morir dignament, a morir lliurement.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *