Necessitem l’optimisme de la voluntat

Necessitem aquest optimisme cada dia, ho deia un periodista, un gran comunicador, una bona persona, que fa uns dies ens ha deixat. En Carles Capdevila, estimat, enyorat, admirat per multitud de persones que aquests dies ho expliquen a les xarxes socials.

Necessita aquest optimisme aquella persona que es troba en una situació nova, que de cop i volta li fa trabucar tot allò que tenia segur. Sigui per una diagnosi d’una malaltia, sigui per una decisió presa per una altra persona que l’afecta directament i no volia, no pensava que pogués passar…

L’optimisme de la voluntat el necessiten aquelles persones que, cada dia han de passar per unes proves mèdiques que fan patir, que creen incerteses. També és imprescindible per aquelles altres que la seva situació personal, sigui laboral, sigui afectiva, és plena de dificultats, d’incomprensions, de mals entesos. Necessiten l’optimisme de la voluntat perquè els dóna força, coratge per enfrontar-se a aquestes situacions.

També el necessiten aquelles persones que treballen compromeses en transformar la societat. Sigui a una organització no governamental solidària, sigui en organitzacions sindicals, sigui en organitzacions polítiques. Necessiten l’optimisme de la voluntat perquè el seu dia a dia, la seva quotidianitat, està plena de valors a favor de la individualitat, d’insolidaritat, d’incomprensió.

Aquelles altres que treballen en una feina de cura a persones també la necessiten cada dia. Perquè l’atenció i cura de persones pot ser molt gratificant si són «personetes», nins i nines que agraeixen cada dia allò que els ensenyes. Però també pot ser molt dur si fas feina en la cura de persones dependents, persones que no saben a quin món viuen, o que la seva condició de dependència els mou a actituds d’estar permanentment enfadats amb la vida.

L’optimisme de la voluntat és necessari en general per totes aquelles persones, independentment de la seva feina o de la seva salut, que creuen en el treball col·lectiu per damunt de les individualitats. Treballar d’aquesta manera requereix habilitats, capacitats i tenir mà esquerra, que massa sovint s’oblida.

Davant adversitats que semblen que ens enfonsen en l’individualisme, en la tristor, en la pena, en «a mi no em pot passar»! O «perquè a mi?», necessitem l’optimisme de la voluntat. Perquè hem de saber vèncer les dificultats i continuar. La tristor, la pena per una pèrdua d’una persona propera, estimada, la necessitem viure però també és menys si la podem compartir amb altres. I també aquesta tristor l’hem de saber compaginar amb l’optimisme de la voluntat que ens diu que la vida continua. Ara d’una altra manera, però continua.

Del pessimisme de la intel·ligència deixau-me que en parli en un altre article. Perquè el tenim ben present, també dia a dia, en veure com van les coses, quan intentem analitzar els fets que ens mostren els telenotícies, quan ens indignem en veure que no hi ha voluntat, aquesta, política, de diàleg, de posar recursos per millorar la vida de les persones.

Necessitem l’optimisme de la voluntat cada dia, en analitzar les dificultats objectives que ens impedeixen fer les coses que voldríem si tinguéssim una altra realitat. Necessitem l’optimisme per viure i conviure, perquè som éssers socials. Perquè l’individualisme, només mirar per a tu, mirar-te a tu mateix, no et pot fer mai feliç. I això que ens ho repeteixen cada dia, de mil formes diferents. Però no és cert, no ho us cregueu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *