N’hi devem una al Mallorca

Stankovic, Amato, Roa, Ibagaza, Nadal, Eto’o, Luque, Diego Tristán, Güiza… Tots ells noms que formen part de la història daurada recent del Real Mallorca. Tots ells jugadors que en un moment o un altre van gaudir dels millors anys d’un club que, segurament per mèrits propis, ha aconseguit que aquests noms semblin ara mateix del paleolític mallorquinista. Ja ningú se’n recorda d’aquelles horabaixes i nits de glòria, sobretot al Lluís Sitjar, però també alguna a Son Moix. Ara mateix el futur del club pinta tan negre que, com sempre, són només els més fidels els que segueixen al seu costat.

Era molt fàcil ser del Mallorca en aquelles èpoques. Malgrat aquells anys en un principi més esporàdics i després cada vegada més consecutius en els que la lluita pel descens era una agonia interminable, ser mallorquinista i presumir de mallorquinisme era quelcom de moda a l’illa. L’equip tenia un recolzament social important, sobretot els anys de Cúper i també els d’Aragonés i Manzano (no tots), i el camp tenia una pinta increïble. Record els meus primers partits del Mallorca al Sitjar, on un dels desitjos a aquella infernal Segona Divisió de la primera meitat dels noranta era esperar, ja no que l’equip fes un bon partit (no passava gairebé mai), sinó que el camp no donés un aspecte desangelat a la grada. Partits duríssims amb el Sestao o el Mollerussa, que no s’empassaria ningú que no estimés bojament uns colors. Aquells, o els que han vingut darrera perpetuant el seu mateix esperit, són els mallorquinistes que ara mateix segueixen allà, esperant que el seu equip no agafi el tren més ràpid cap a la desaparició.

El descens a Segona B seria probablement el moment més tràgic per una generació que hauria vist en molt poc temps el millor (16 temporades seguides a Primera, una Copa del Rei, una final de Recopa, una altra de Copa, una Supercopa d’Espanya, presència en Champions League, tercers a la Lliga dues vegades…) i el pitjor, un descens amb aromes de desaparició, tenint en compte els deutes pel passat concurs de creditors que encara té el club. Ara, a falta de deu partits per consumar-se el desastre, el Mallorca ha de demanar a tots aquells que algun dia es van fer seva una victòria o una fita aconseguida pel club, que l’ajudin a no dir adéu.

El partit de dissabte davant del Nàstic no és la Champions, ni una final de Copa del Rei, ni tan sols una eliminatòria de promoció d’aquelles amb l’Espanyol o el Rayo, és una final per la salvació en el més global dels seus sentits. Supervivència pura i dura. És hora que li tornem al Mallorca tot el que ens ha donat els darrers anys als illencs, l’orgull d’haver passejat un gran equip pels millors camps d’Europa. És igual tot el que s’ha fet malament i com estigui jugant ara mateix. Estem parlant de la possible desaparició d’un club que representa a bona part d’una illa. Així que ha arribat l’hora de passar comptes i pagar amb 90 minuts de suport a uns colors, no a uns jugadors que ara mateix i per rendiment no mereixen vestir aquesta samarrea. Tots aquells que algun dia van cantar un gol de Stankovic, o d’Ibagaza, o d’Eto’o, o fins i tot un de Lampros Choutos, tenen un deute amb el club de la seva terra.

PD: L’afició més fidel al club ja s’ha mobilitzat i vol posar en marxa diverses iniciatives per abans i durant el partit. Si en vols estar assabentat, trobaràs el pla aquí.

La foto que acompanya aquest escrit és de Daniel Torrado (http://www.danieltorrado.com/).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *