Ni un minut més

Definitivament, accedir a la presidència del Parlament de les Illes Balears comença a ser més perillós que convidar a una festa a Jessica Fletcher, la inoblidable escriptora, protagonista de la mítica sèrie dels vuitanta S’ha escrit un crim.

Ja fa quasi set anys que la primera dona en ocupar aquest càrrec, Maria Antònia Munar, dimití com a presidenta i alliberà el seu escó –que li hagués pogut proporcionar una certa protecció-, deixant definitivament la vida política, en conèixer-se la declaració voluntària de Miquel Nadal en el si d’una investigació judicial, involucrant-la en comportaments irregulars.

Ahir, Xelo Huertas manifestà que l’obertura d’un expedient disciplinari i la suspensió de la seva militància a Podemos, oficialment per seriosos indicis de corrupció, respon sols a la gelosia que pateixen els dirigents podemites de les Illes pel fet que ella té ‘visibilitat’ i també a la testosterona -se suposa que de Jarabo i Camargo-, hormona que, segons la presidenta del Parlament, no és gens bona. Això darrer ens deixa ben tocats a la meitat de la població mundial i a una part significativa de l’altra.

Del fet d’haver pressionat de forma grollera en la negociació dels pressuposts de la CAIB per afavorir al seu amic Daniel Bachiller, en canvi, no va dir ni piu.

Ara bé, fins ara a Podemos li importava ben poc aquesta presumpta corruptela, denunciada ja fa mesos pels parlamentaris del Pi. De fet, quan l’objecte de les acusacions és qualcú ‘afecte’ a la cúpula, els podemites saben tancar files i defensar sense cap tipus de rubor els comportaments més escandalosos, com ara el frau a la seguretat social d’Echenique, o l’especulació urbanística basada en una posició privilegiada, del madrileny Espinar.

Per la seva banda, a Francina Armengol, aquest tipus de comportaments li semblaven -i li semblen- la dosi normal de corrupció en un soci de govern, perfectament tolerable si els mitjans –id est, si Matías Vallés- no pitgen massa.

Per tant, hem de concloure que la corrupció, en el cas de Huertas, Seijas y Bachiller, ha estat sols el pretext perfecte de la cúpula per dur a terme la pràctica que millor identifica els comunistes de totes les èpoques, la purga. Beria segueix ben viu.

Així les coses, l’única cosa clara és que Huertas, segona autoritat de les Illes i representant política de ‘la gent’, ‘el poble’ i l’esquerra concebuda sens pecat no pot romandre ni un minut més en la seva poltrona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *