No hi ha alternativa?

Cada cop que un informe seriòs i ben fonamentat posa en entredit l’insultant optimisme del govern estatal a l’hora de parlar de recuperació i benestar, ens hem de veure obligats a fer-nos-en ressò i compartir-lo amb tots vosaltres.

És el cas del darrer Informe sobre l’Estat Social de la Nació, elaborat per l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, titulat de manera contundent «¿Nos están robando el futuro?» i publicat fa ja uns mesos però que corrobora una idea que no poques persones i entitats venim denunciant en els darrers anys: les greus dificultats que afecten la societat espanyola no són conseqüència d’una situació de crisi que encara no s’ha superat per complet, sinó que són trets estructurals d’un nou model. Un dels exemples més clars és la Reforma Laboral de 2012, una iniciativa legislativa que està assolint amb èxit el seu objectiu últim, consolidar un sistema de relacions laborals basat en la precarietat, la manca de perspectives i la inestabilitat.

Si no fos tan greu, resultaria graciós veure com, mes rere mes, els responsables de les polítiques d’ocupació (la ministra Báñez, per descomptat, però també consellers autonòmics de governs suposadament progressistes) ens repeteixen el mateix mantra: s’està creant ocupació, que és l’important; ja ens ocuparem més tard d’intentar que aquesta sigui de qualitat. És a dir, s’accepta implícitament (bé, alguns no són tan dissimulats, oi, senyor Rosell?) que el treball ha perdut el seu factor d’inclusivitat, la que hauria de ser la seva principal raó de ser, i que tenir una feina ja no és ni serà una garantia per escapar del risc de pobresa i exclusió social. I tot en una economia que, segons ens diuen, creix sòlidament gràcies a les polítiques aplicades i, en el cas de Balears, a les «espectaculars» temporades turístiques que s’estan registrant.

Per això, i tornant a l’informe, hem de donar suport a una de les demandes que s’hi inclouen: la urgent i imprescindible retirada de la Reforma Laboral com a primera passa per evitar allò que se’ns està venent com a inevitable, una nova realitat on únicament podem pal·liar els efectes d’una crisi sobrevinguda. El document ho explica de manera ben senzilla: «La clau per entendre l’actual situació és de caràcter conceptual i ideològic (…); estam parlant de la filosofia ultraliberal imperant que estableix que no hi ha alternativa». Citant a Piketty, «el caràcter més o menys sostenible de la desigualtat tan extrema depèn no només de l’eficàcia l’aparell repressiu, sinó també -i potser, sobretot- de l’eficàcia de l’apartat de justificació».

Però malgrat el missatge oficial, no és cert que no hi hagi alternativa, no és cert que la competitivitat basada en la devaluació dels treballadors sigui l’únic camí, no és cert que haguem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no és cert que una política fiscal més justa i progressiva pugui llastar el creixement, no és cert que la solució sigui el desmuntatge planificat del sector públic, no és cert que apostant únicament per la meritocràcia i les capacitat individuals puguem avançar com a societat, no és cert que la desregulació que defensen els neoliberals ens condueixi a un benestar col·lectiu, no és cert que la tan cloquejada austeritat hagi de formar part de l’equació. No és cert, en definitiva, que no puguem somiar amb un futur distint al que ens han dibuixat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *