No hi ha unionista bo

Catalunya viu dies convulsos: judicis, proclames, manifestacions… Aprofitar el moment per dir que la societat està partida és una oportunitat que no deixaran passar des de fora de les fronteres del Principat, però en realitat no és més que propaganda. A Catalunya conviuen diferents punts de vista respecte el camí a seguir, això està clar, però no vol dir que la societat estigui enfrontada o en conflicte. Ni molt menys. Tot i així, el que sí és cert és que hi ha una línia clara traçada: la que separa els denominats unionistes dels independentistes. I si dins de l’independentisme hi conviuen sensibilitats més o menys diverses que tenen una finalitat comú, entre els unionistes hi ha punts de vista tan diversos que el concepte es queda massa petit per resumir-ho en una paraula.

I aquesta ha estat precisament una de les grans victòries dels separatistes: englobar dins d’un mateix paquet als immobilistes bel·ligerants amb Catalunya, als immobilistes passius, als partidaris d’una reforma federal que reconegui la singularitat catalana i, en un darrer terme, els partidaris d’un referèndum pactat. Malgrat que aquests últims siguin partidaris de la mateixa solució per la que ara opten els independentistes, un cop abandonades les rocambolesques i amb poc recorregut idees de DUI i RUI que a fora de Catalunya ara mateix ningú reconeixeria, no es vol que els que demanen un referèndum (encarnats majoritàriament per Catalunya sí que es Pot o ‘colauers’) siguin dels seus. D’aquí els seus esforços per mantenir allunyats els Rabells, Domènechs i Colaus, posant-los sempre en el bàndol contrari. I per què?

Durant molt de temps s’ha dit que l’independentisme havia d’eixamplar la base, que havia de créixer per superar els 1’8 milions que, elecció rere elecció, donen suport a la secessió. Un 40% de la societat aproximadament. Però al final el que primaa l’independentisme és no donar bola i no deixar que agafin volada aquells que, malgrat que ara puguin estar d’acord en un referèndum, arribats a la votació dirien majoritàriament no. La por és veure com algú que està agafant una forta popularitat com Ada Colau pugui acabar sent el cavall de Troia que en un moment donat aprofiti aquesta popularitat per bloquejar l’última frontera cap a un estat independent. Sobretot si, després d’aconseguir-ho, pogués acabar convertint-se en presidenta de la Generalitat i acabés dinamitant de forma gairebé definitiva el procés. Aquest és el malson de bona part dels líders independentistes.

L’ambigüitat amb què l’alcaldessa de Barcelona està jugant les seves cartes respecte al procés, dient que sí però no, però que al mateix temps buscant formar un partit que unifiqui l’esquerra catalana no indepe, representa un perill real pel sobiranisme. Tot i que ara en poguessin aprofitar la força per arribar a una votació consensuada, el risc és massa alt. Segurament n’hi ha molts que pensen que és millor no arribar a votar abans que perdre i haver d’entomar una dolorosa derrota. Per això segurament alguns com Junqueras callen més del que molts voldrien, perquè pensen que millor arribar a president que no quedar-se pel camí. I per això mateix pensen que és millor tenir els unionistes lluny i a ratlla, ja que des del seu punt de vista no n’hi cap de bo. Ja hi haurà temps d’eixamplar la base quan els números surtin de veritat. Les trampes al solitari no solen ser bones conselleres.

Un comentari a “No hi ha unionista bo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *