No renunciem

Les dades són prou conegudes i gens favorables: malgrat els indubtables avenços que s’han fet en les darreres dècades, continua existint una insuportable bretxa salarial entre homes i dones, el masclisme continua agredint i assassinant i són elles, fonamentalment, les que s’han de responsabilitzar de les tasques de la llar i cura de fills i dependents.

En aquesta línia, un recent estudi impulsat pel Club de Malasmadres conclou que les dones que són o volen ser mares estan obligades a decidir entre una carrera professional o la dedicació als fills, el que acaba suposant una renúncia a un o altre aspecte del cicle vital. En dades de l’informe, gairebé un 60% de les dones renuncien a la seva carrera professional per tenir cura dels fills (excedències, reduccions, abandonament del mercat laboral…), enfront un escàs un 6% dels homes ho fa; això palesa que continuen ben vigents els valors patriarcals i els rols tradicionals de gènere que influeixen directament en aquest desequilibri.

Com es diu a l’informe, “la cura dels fills és femenina. Les tasques de la llar són femenines. Les dones hem sortit a treballar fora de casa, però l’home no ha entrat a treballar a casa. Aquesta desigualtat és la principal barrera amb què ens trobem, la que ens limita, la que ens frena, la que ens porta a renunciar a llocs de responsabilitat, la que ens fa sentir-nos culpables per no arribar, la que ens frustra, la que ens fa sentir males mares i la que realment està en la nostra mà canviar”. D’aquí el lema que el guia: “Jo no renuncio”. No renunciar a la carrera professional, no renunciar a veure créixer els fills, no renunciar a ser mare.

Com deia el passat 8 de març Jolanta Reingarde, de l’Institut Europeu per la Igualtat de Gènere, les dones han pagat i continuen pagant el preu de la crisi, doncs les reformes del mercat laboral i les retallades en serveis socials han contribuït a fomentar les desigualtats entre homes i dones dins la Unió Europea. I més enllà de les declaracions altisonants que es fan el Dia de la Dona, les polítiques d’igualtat continuen fora de l’agenda institucional. Perquè encara que tots i totes sapiguem que no tot és cosa de lleis, sense una acció legislativa valenta i efectiva el canvi social imprescindible per assolir la igualtat no serà possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *