Objectiu lloable, destinatari erroni

Fa un parell de diumenges un grup de joves va irrompre a una missa que es feia en una parròquia de Palma amb l’objectiu de protestar per la llei anti-avortament que està impulsant el ministre Gallardon. Voldria fer algunes reflexions al voltant d’aquest fet.

En primer lloc em sembla lloable que es critiqui un projecte de llei que vol fer tornar enrere drets aconseguits per les dones durant molts d’anys. Aquesta iniciativa del PP és absolutament retrògrada i digne de temps pretèrits. Tracta les dones com a menors incapaces de decidir sobre el seu cos i això és inacceptable.

El més preocupant és que les lleis que emanen del Parlament espanyol son d’obligat acatament per a tots els ciutadans i, per tant, ningú pot defugir aquesta obligació ja que el seu incompliment pot tenir conseqüències penals.

Els consells i recomanacions que fa la jerarquia catòlica no son d’obligat compliment. Cada ciutadà és lliure d’escoltar-les i de seguir-les. El més greu que pot passar és rebre una amenaça d’excomunió i poca cosa més. Tothom és lliure d’anar a missa o no anar-hi. Ignorar les prèdiques de determinats sectors conservadors de l’Església no té cap conseqüència penal.

Per això no acab d’entendre la interrupció d’una missa en protesta pel projecte de llei del ministre Gallardon. L’Església vol influir, i de vegades ho aconsegueix, en les lleis que els polítics volen aprovar. Això és cert. Però també és cert que l’Església no legisla. Els bisbes no voten al Congrés dels Diputats. Son els diputats els últims responsables de les decisions polítiques i és a aquests als que hem de demanar explicacions i als qui hem de pressionar per que tenguin una actitud respectuosa amb els drets de les dones. És al PP a qui hem d’exigir que aturi les polítiques repressores i castradores. Si no ho fem així ens estarem equivocant de destinatari.

0 comentaris a “Objectiu lloable, destinatari erroni

  1. Una reflexió molt oportuna. Em sembla que en els temes de debat més candents, sobretot els que afecten les conviccions més profundes de caràcter moral i/o ideològic, des de totes les bandes s’estan produint manifestacions que són més atribuïbles a l’energumenisme que a la radicalitat. La radicalitat no és una cosa de formes, sinó de continguts.

    Seguint el fil dels arguments de l’amic Josep Ramon, diria, tanmateix, que la legitimitat i la justificació de la crítica contra el projecte de llei de regulació de l’avortament del PP no és tant perquè “vol vol fer tornar enrere drets aconseguits per les dones durant molts d’anys”, perquè sigui “absolutament retrògrada i digne de temps pretèrits”, etc., sinó pel sol i simple fet que tothom té dret a expressar la seva crítica, el seu desacord amb qualsevol projecte de llei. Però no de qualsevol manera, i sempre davant el destinari adequat, com molt bé apunta en Josep Ramon.

    Imaginem un govern d’esquerres que legisla d’una manera contundent per protegir els drets dels ciutadans que avui estan essent desnonats. Els propietaris de pisos, la banca, etc., tindrien tot el dret a expressar la seva crítica, muntar manfestacions i fer el crit al cel. En aquest cas, jo em posicionaria al costat dels desnonats i del govern. Però no em semblaria bé que una manifestació irrompés, per exemple, dins l’assemblea anual de l’associació d’administradors de finques. Em semblaria una vulneració bàsica del seu dret a reunir-se.

    Per què ens ha de semblar bé que uns joves interrompin una missa, si ens va semblar tan malament que uns activistes d’extrema dreta interrompessin un acte de la Generalitat catalana a Madrid? Si la valoració de la idoneïtat de les formes de protesta depèn de la nostra posició en relació als continguts d’aquesta protesta, em sembla que no som prou demòcrates.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *