Odiar no és delicte però no és saludable

Me dol haver d’escriure sobre  la llibertat d’expressió, ja que consider que és un dret essencial per la bona salut d’una societat democràtica i personalment  pens que és perillós qualsevol mínim qüestionament o limitació del principi pro llibertat.

 

Valoracions jurídiques apart, però, un article publicat recentment al  diari “El Mundo”, crec que està clarament fora de l’àmbit protegit per la llibertat d’expressió i també fora de l’àmbit de la creació literària per una possible vocació de literat maleït.

 

Tant el  títol, “Yo odio”, com el contingut, és digne de llàstima i rebuig.

 

És cert que l’odi en si mateix no és delicte.  Però quan es fa públic, a través d’un diari,  que el que sent envers de les prop de 100.000 persones que ompliren Palma el 29 de setembre passat, és odi i fins i tot una possible alegria en cas de la mort d’algunes d’elles, és clar que és perillós per la convivència.

 

El discurs de l’odi representa l’acceptació d’una llicència absoluta envers un mateix i un menyspreu i ràbia per les llibertats dels altres.  Donar altaveu a aquesta manera de veure i sentir, apart que deu ser molt tòxic per a l’autor, és un mal exemple per als lectors, que pot dur a l’inici o justificació de processos agressius o d’hostilitat contra una part notable i majoritària de la comunitat educativa, què és el que representa la camiseta verda.

 

A més, encara és més forta la sensació de fàstic perquè quan es publicà l’article feia tan sols dos dies que havia mort sobtadament Sebastià Serra, un estimat professor “camiseta verda” , un educat i incansable lluitador per les llibertats.

 

Tal vegada ja no cal parlar ni de idees, pensaments o ideologies, quan el que falla ja és l’educació bàsica, la humanitat, és millor girar fulla i confiar en que aquesta llavor malaltissa no fructifiqui; sabent  que la majoria de les  criatures tenen bones mestres que cada dia són un exemple del contrari de l’odi. Personetes que ja de petites aprenen el valor del respecte cap als altres, de la solidaritat, i que són corregides quan opten per l’agressivitat o el menyspreu als que són diferents.

 

Odiar enterboleix l’esperança en un món decent més necessitat que mai de “ciutadans que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i els èxits d’altres persones” com diu la filòsofa Marta Nussbaum.

 

Odiar és lliure, però també provoca un malestar crònic que du més infelicitat que alegria. Hi ha camisetes verdes per estona i en tot cas, esteim parlant realment d’una patologia: malauradament qui odia sempre trobarà algú o alguna cosa per odiar. I finalment, així com ningú diu que escriure sigui cosa de sants, tampoc ningú ha dit que no pugui ser cosa de brètols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *