Oposició política, sinònim de violència a Veneçuela

Molt s’ha escrit de la Veneçuela actual. En general i llevat excepcions, la major part de la informació arriba esbiaixada i fins i tot amb continguts incerts. El que sí és cert és que, a la fi, els camps a Veneçuela comencen a sementar-se i a produir aliments i llavors; es construeixen hospitals, escoles i universitats a més d’habitatge pels qui ho necessiten i l’economia s’obri per a profit majoritari. La cultura s’expressa als carrers i a les escoles; la producció literària, musical i artística s’ha multiplicat i la taxa d’atur està a l’entorn 7%. Els majors tenen jubilació i la mortalitat infantil és vençuda. La política no és un tòpic a Veneçuela. La política és democràcia i la democràcia és pràctica social, és convivència i és producció de bens. La democràcia se realitza a la vida diària, activa i sostinguda, sobresortint els Consells Comunals i les Comunes, expressions compromeses de ciutadanes i ciutadans, de gent abans ignorada i fins i tot inexistent per a l’administració, i ara visibilitats com actors essencials del Plan de la Patria, que defineix el camí posant la gent en comú les seves realitats amb la proposta i la presa de decisions, marcant prioritats. Atès al que s’escriu sobre la Veneçuela Bolivariana, vull exposar allò del que poc o gens diuen els grans mitjans de comunicació ni els portaveus dels governs d’Europa i d’Estats Units.

Amb la identificació de grups que actuen amb violència en zones de classe mitja i alta a Veneçuela, s’ha evidenciat en l’oposició política desafecció per la democràcia, posant-se al descobert la connexió d’una part d’aquesta oposició amb grups terroristes.

En els espais públics ocupats per les guarimbas (Protesta organitzada amb actes de sabotatge i en ocasions usant franctiradors), les autoritats s’han trobat amb menors d’edat, bidons de benzina, equips de comunicació d’alta tecnologia, abundància d’aliments, dòlars i armes. Trobaren persones indiciades: en robatoris i crims; per cremar cotxes i autobusos, per instal•lar fils a 1,20mts d’alçada als carrers degollant vianants i motoritzats; per cremar a xofer d’autobús públic i per destruir transports d’aliments. L’oposició els excusa invocant la llibertat d’expressió i vindicant que són estudiants. Dels 243 desallotjats 37 eren estudiants i sols 3 de sectors populars.

L’aldarull colpista no és nou en l’etapa Bolivariana, més aviat ha estat la tònica en els darrers 12 anys. És l’expressió de la supèrbia d’una classe social incapaç d’assimilar la pèrdua del poder per decisió popular. Són els mateixos que en 1999 s’oposaren a la nova Constitució (que ara invoquen); els mateixos que s’enriquien imposant condicions denigrants a la classe treballadora, i utilitzaven els suborns com a formula per l’espoli de la riquesa petroliera. Són el mateixos que hipotecaren el país a l’FMI; els que marginaven al poble en la ignorància i la pobresa; els mateixos que en 2002 feren el Cop d’Estat feixista, i els que han agitat les guarimbas en 2006, 2007 i 2014.

Després de l’elecció de batlles (desembre/2013; 337 municipis: 256 l’oficialisme; 76 l’oposició), Voluntat Popular (partit liberal instal•lat a l’extrema dreta) decideix desconèixer els resultats i activar el colpisme. Dirigit per Leopoldo López, engresca a estudiants d’universitats i escoles privades i a sectors de classe mitja i alta del país, per una fase de violència identificada com a “cop-suau” (estratègia de la guerra bruta internacional que, a l’estil nazi, cremen mobiliari urbà, transport i edificis públics, universitats públiques, unitats mèdiques, maten selectivament, etc.).

Les derrotes electorals de la MUD (Mesa de la Unidad Democràtica), conduïren l’oposició a la desesperació, acusant de frau els comicis (observadors internacionals, fins i tot els convidats per l’oposició, coincidiren en la transparència del sistema de votació), estimularen als seus seguidors a expresar su arrechera (terme popular que s’usa com a expressió d’empipament, molèstia, ràbia, agressivitat…), que resultà amb 11 morts -entre ells dos menors- i atacs terroristes a centres de salut, al temps que s’induïa a empresaris a baixar la producció i a comerciants a l’acaparament i al desproveïment, causant un mercat negre especulatiu i una alta inflació.

A la mort de Chávez, la MUD pensa que era la fi de la revolució bolivariana i l’oportunitat de copar la presidència del país. Però, al no aconseguir-ho, desconegueren les votacions del 14 d’abril/2013 on Nicolás Maduro resultà elegit President. La derrota en el diferents comissis (presidència, governacions i batllies) desajustà als poders fàctics de la burgesia i els plans per controlar el poder. L’envestida bel•licosa contra el govern bolivarià per aquells que no aconseguiren el poder per la via del vot (com ho demostra el que de 19 comicis nacionals succeïts entre 1998 i 2014 l’oposició na guanyat sols un), és difícil de ser justificada en Democràcia. Potser per això que l’oposició vocifera sense arguments que les eleccions són manegades, els drets humans atacats i que el govern és populista i dictatorial (Quan l’oposició ha guanyant batllies (76) i governacions (3), no han protestat ni han acusat de frau. Excepte on el vot no els ha afavorit).

A partir de l’expulsió de sis diplomàtics nord-americans, l’advocada també nord-americana Eva Golinger (Eva Winifred Golinger, advocada, investigadora i escriptora que participà a la formació de la Cort Penal Internacional de La Haia, i ara condueix un programa d’anàlisi polític al canal de tv RT, en espanyol), va publicar que els artífexs de la desestabilització i intent de derrocament d’en Chávez i d’en Maduro, procedien dels EUA, amb suport de grups de pressió empresarials i financers, encaminat a afavorir interessos de la industria armamentista i de l’energia, en la estratègia de la Guerra de Quarta Generació. El poderós lobby pro-armes, el monopoli dels mitjans de comunicació, empreses de mercenaris, banca privada i trusts industrials, estaven a l’aguait, resoluts a dominar a països posseïdors de recursos naturals estratègics (aigua, petroli, gas…). Tan execrable com això és que la burgesia veneçolana, des de temps, fa el joc als lobbys d’EUA i d’Unió Europea, per tal d’aconseguir que el petroli torni a les seves mans, sense importar els mitjans ni els efectes col•laterals, com ha passat a l’Afganistan, l’Iraq, Líbia i Síria.

Enmig d’aquest clima d’hostilitat sistèmica, el Govern veneçolà continua amb el programa de reestructuració econòmica i desenvolupament de la democràcia participativa, a més de les polítiques socials en àrees prioritàries com a treball, salut, educació, alimentació i habitatge. La constatació dels avanços en polítiques socials i econòmiques, son motiu d’atacs sistemàtics dels mitjans de comunicació, esbiaixant les dades, tergiversant o falsejant la informació, amb fotos trucades i campanyes orientades a l’odi. A Veneçuela es mou una violenta “contra” encapçalada per la premsa i la televisió privada local i internacional, que ignora als terroristes veneçolans i estrangers sorgits dels nuclis feixistes de partits polítics, els uns i els altres pagats per l’estranger a través d’ONGs i Fundacions, o finançats per narcos debilitats per l’autoritat veneçolana.

0 comentaris a “Oposició política, sinònim de violència a Veneçuela

  1. Tengo dos familiares trabajando en Venezuela para empresas españolas; se les supone objetivos porque ni les va ni les viene la situación del país. Ambos, en lugares diferentes del estado venezolano, ofrecen una descripción radicalmente opuesta a lo que cuenta el Sr. Vera, transmisor mimético de la propaganda oficial, exenta de la necesaria autocrítica que permite mejorar a los países.
    Otro buen amigo, muy conocido en estas islas y del que, por tanto, omito decir su nombre, ha estado recorriendo Cuba de arriba a abajo con un coche de alquiler y sorteando carreteras (es un decir) en penosa condición, evitando resorts de lujo, hablando con unos y con otros y obteniendo una conclusión casi unánime (y no digo unánime para no parecer venezolano del Sr. Vera): Cuba no funciona porque ya no llega el dinero de Venezuela.
    Amigo Vera, comparar a estas alturas Venezuela con la Arcadia feliz es un ejercicio de imaginación que no se alcanza ni siquiera con una elevada dosis de psicotrópicos. Lo mejor que puede pasar es que sean conscientes de sus errores -muchos-, limitaciones -muchas-, necesidades -más-, ejerzan la necesaria autocrítica en lugar del autobombo pues solo de esta forma el país puede salir adelante.
    Echar la culpa a las conjuras judeomásonicas, Sr. Vera, no es más que un recurso de autócratas y dictadores, y de eso supimos mucho en este país, lamentablemente.

  2. CONOZCO GENTE DE VENEZUELA Y LO QUE CUENTA EN SU ARTICULO PACO VERA ADEMAS DE SER VERDAD ES QUE ESA VERDAD ERA MAS QUE NECESARIA TANTO EN VENEZUELA COMO EN EL RESTO DEL MUNDO DOMINADO POR EL IMPERIALISMO. EN EL MUNDO HAY 1 200 0OO MILLONES DE PERSONAS QUE PASAN HAMBRE EN EL MUNDO O QUE EN ESPAÑA MILES TIENEN QUE COMER DE LOS CONTENEDORES Y ME PARO AQUI 6 000 000 DEPARADOS Y CIENTOS DE MILES DESAUCIADOS Y NI CHAVES NI MADURO DIGO YO QUE SON RESPONSABLES . TAMPOCO LOS QUE ESTAMOS EN LA OPOSICION TOMAMOS LAS CALLES CON VIOLENCIA NI ARMAS.

  3. Si Chaves y Maduro han sido capaces de responsabilizar a la oposición de la carencia de productos de primera necesidad (papel higiénico incluído) a pesar de los miles de millones de dólares que ingresan diariamente gracias al petróleo, es que algo va mal en Venezuela. Insisto, la autocrítica es básica para el buen funcionamiento de un país, jamás la autocomplacencia. Venezuela, no nos engañemos, no es un ejemplo para nadie pues siguen con sus miserias al igual que nosotros con las nuestras, que las tenemos, y muchas.
    PD Lo del “imperialismo” ya está muy pasado de moda, hay que cambiar el chip, los argumentos y el razonamiento.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *