Pareix que els hi sap greu!

ETA anuncia la seva total entrega d’armes pel dia 8 d’abril. Després d’anys de treva unilateral ininterrompuda, concretament des de la tardor de 2011, amb una convivència pacífica al País Basc, l’anunci d’ETA hauria d’omplir de satisfacció a totes les persones demòcrates i benintencionades del conjunt de l’estat. La violència d’ETA era una manera equivocada de reivindicar una proposta política: el reclam al dret a decidir del poble basc i l’opció per la independència.

El poble basc va votar NO al referèndum constitucional de 1978. La restauració borbònica i la proclamació d’una sola sobirania espanyola, sota l’argumentació de que sols hi havia una nació espanyola, va fer que en el món de l’esquerra abertzale s’analitzés que no hi havia sortida política a les seves aspiracions. Que la ruptura democràtica no s’havia donat a l’estat espanyol, i que la reforma franquista havia acabat triomfant. Hi havia una possibilitat d’utilitzar unes vies legals, però la demonització de qualsevol opció independentista, el manteniment dels mateixos cossos repressius, els hi va fer teoritzar que encara no hi havia les condicions per acabar amb la lluita armada. Des de el primer moment l’esquerra abertzale va tenir un bon grapat de vots. Quasi una quinta part del votants. Al País Basc hi havia un problema polític no resolt. La majoria de demòcrates així ho percebia. No se podia estar d’acord amb l’escalada d’atemptats, però la resposta no podia ser tan sols la via policial.

Distints governs del PP i del PSOE reconeixerien aquest rerefons polític acceptant uns contactes discrets amb ETA, per tal d’aconseguir la seva renúncia a la violència. Recordeu aquells anuncis que “sense violència es podria parlar de tot”. A la vegada el Pla Ibarretxe, que proposava una reforma estatutària amb una filosofia d’estat associat, era ridiculitzat al Congrés de Diputats. Des de el PNB s’intentava una proposta política per estroncar amb la dinàmica de la violència, però plantejant que l’estat espanyol no podia fer del seu immobilisme i de la resposta policial, l’única política possible. El linxament mediàtic i polític d’Ibarretxe ja va ser tota una declaració d’intencions.

Hi havia un consens majoritari contra la violència i els atemptats, però el PP va descobrir que en l’escalada de la contundència repressiva i en mostrar-se com el paladins de l’espanyolitat en un context de violència, els hi reportava rèdits electorals. Contra ETA el PP es trobava com el peix dins l’aigua en la disputa del discurs hegemònic. Si l’opció era demòcrates front a violents, ells amb el discurs purament repressiu, acabarien arrossegant a la resta de forces majoritàries de l’estat. Es va il·legalitzar a Herri Batasuna, amb una llei de partits clarament antidemocràtica. Suprimir el vot abertzale del parlament basc, va permetre al PSOE de Patxi López governar per primera vegada com a lehendakari, amb el suport del PP. La primera experiència de gran coalició es va donar al País Basc. Després els atemptats d’Atocha tenien que ser d’ETA, fort i no et moguis. La mentida i la manipulació escandalosa d’aquesta interessada interpretació, va fer perdre les eleccions a Aznar.

Tota aquesta dinàmica estrictament repressiva de resposta estatal a la violència d’ETA, comença a fer figa amb la treva unilateral d’ETA. Una treva que ve precedida per un fort debat dintre l’esquerra abertzale sobre la necessitat de deixar la violència i apostar decididament per la via política i pacífica per intentar aconseguir els seus objectius. El tancament d’Otegui i els seus companys, no va ser cap casualitat. La Llei antiterrorista no perseguia tan sols acabar amb una banda armada. Perseguia acabar amb la reivindicació política que hi havia al darrera. Malgrat es carreguessin bona part del propi contingut de la democràcia. El tancament d’Otegui es podria interpretar malèvolament, en el sentit de que l’estat volia afavorir el guany de les opcions que pretenien mantenir la violència en el si d’ETA. I benèvolament, que l’estat feia una política senzillament estúpida.

Finalment l’esquerra abertzale s’ha recompost amb prou força. La reivindicació del referèndum a Catalunya ha posat la qüestió de les diferents nacions a l’estat espanyol, en el primer pla de l’agenda política. A altres territoris de l’estat es reclamen també els seus propis drets. I ha sorgit una força política estatal que admet que és necessari parlar de democràcia i de reconèixer el dret a decidir dels pobles. El model territorial actual de l’estat espanyol està més qüestionat que mai.

En aquest context ETA anuncia el seu desarmament unilateral. I el PP tot d’una menystén la declaració i diu que no n’hi ha prou. Repeteix el mateix discurs de quan s’aprovà la Llei Antiterrorista. Com si no hagués passat res en aquests darrers anys. Sembla fins i tot que els hi sap greu aquest anunci. En lloc de valorar que s’està acabant amb un greu problema, pareix que es vol posar l’èmfasi en que de cap manera s’està acabant. Volen aprendre qualque cosa sobre com ha estat tractat el tema de l’IRA a Irlanda?

La veritat és que l’anunci d’ETA agafa amb el peu canviat al govern del PP, al seu escolanet de Ciudadanos i a la gestora del PSOE. Precisament perquè ara ja és segur que no hi haurà armes, cal fer molta més política. Ja no n’hi ha prou amb la llei, la repressió i enrevoltar-se amb la bandera espanyola. Però sembla que sols han aprés a fer els anàlisis polítics, a partir de la teoria del pinyó fix que ensenyaven a la FAES. Si la realitat canvia, sempre és un problema de la realitat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *