Passat i futur de la sanitat: tornarem enrere?

A meitat del segle XIX va començar la pràctica de l’anestèsia, el perfeccionament d’aquesta va permetre una cirurgia cada vegada més prolongada i més complexa. El coneixement sobre els primers antibiòtics es va desenvolupar en el període entre les dues guerres mundials, tant a Anglaterra (Penicil•lina) com a Alemanya (Sulfonamides).

Els hospitals existents llavors tenien la funció d’atendre aquells que no tenien mitjans o familiars per poder ser atesos a ca seva o aquells als que convenia aïllar per malalties infeccioses o mentals. Els mitjans terapèutics eren escassos i el que tenia més importància era la cura personal i anímica del malalt.

Com és ben sabut l’Hospital General de Palma, la Sang, va sorgir el segle XV com a unificació de set hospitals mallorquins d’aquest tipus. L’hospital militar anglès de Maó es va establir el segle XVIII. Varis petits hospitals locals i llatzerets van persistir fins a l’inici del segle XX.

L’Hospital Psiquiàtric de Palma va ser inaugurat el 1906. L’Hospital Joan March (“Caubet”) per a malalts pulmonars el 1920.

Els cirurgians de les Balears, formats fora de les illes, començaren a fundar petits sanatoris per poder desenvolupar la seva activitat: Juaneda 1917, Planas 1927, Femenía 1942, Rotger 1944, Mare Nostrum 1950, Vilàs 1958.

El 1966 el BOE publicà la llista de clíniques i sanatoris privats a Espanya reconeguts pel Fondo Nacional de Garantía i a les Illes n’hi havia vint: dotze a Palma, una a Inca, dos a Sa Pobla, una a Manacor, dos a Eivissa i dos a Maó.

L’any 1908 es creà el Instituto Nacional de Previsión, el 1945 el Fuero de los Españoles recull les bases del dret a una assistència sanitària pública. La Ley General de la Seguridad Social va entrar en vigor l’1 de gener de 1967. Successives reformes ampliaran els drets sanitaris fins arribar a la universalitat de drets sanitaris actuals, que semblen estar novament amenaçats.

Els anys 50 la sanitat pública obrí els seus hospitals: Son Dureta (Verge de la Salut) a Mallorca i Verge del Toro a Menorca. Eivissa va tenir que esperar al 1971. En aquesta època (1955) també obrí les portes l’Hospital Sant Joan de Déu a Palma, de propietat religiosa.

L’any 1969 es creà la Policlínica Miramar, mencionada a part perquè va néixer després de les altres i amb uns objectius diferents, com a hospital general privat i no només com a sanatori quirúrgic. Es va centrar en prestar serveis de diàlisi renal i serveis tecnològics que Son Dureta no tenia, amb una clara intenció, diguem-ne, complementària.

A finals de 1970 s’estableix el sistema MIR de formació de metges, es jerarquitzen els hospitals públics i s’estableixen les plantilles com a personal públic.
L’Hospital de Manacor 1997 i el de Son Llàtzer 2001 inicien el camí de les noves fundacions como a provatura de model de gestió hospitalària, fent front a l’augment de la població.

El 2002 es transfereixen les competències a la CAIB i ben aviat s’inauguren l’Hospital de Can Misses, el Comarcal d’Inca i el de Formentera (tots ells el 2007), abandonant Verge del Toro. Son Dureta va córrer la mateixa sort i va ser substituït el 2010 pel nou Son Espases. La nova etapa de política autonòmica condicionada pel localisme i la bonança econòmica floreix. S’abandonen els antics edificis sense donar-los un ús definit, malgrat repetides declaracions de bones intencions dels responsables polítics.

Les darreres dades del “Ministerio de Sanidad..” registren 22 centres hospitalaris a les Illes Balears amb 3.669 llits, 57 centres de salut i 103 consultoris locals, sense comptabilitzar consultes professionals individuals o col•lectives de caire privat.

Això fa que disposem de manco de 4 llits per cada 1.000 habitants, sense comptar els visitants estacionals. No hem aconseguit per tant, malgrat la puixança pública i privada, assolir els 8 llits/1000 habitants recomanats per la OMS.

El futur immediat, després d’assolir una assistència amb cobertura universal de bona qualitat, ara es torna a enfosquir. Després del gran esforç que ens ha suposat a tots, sorgeixen els dubtes:

Com es resoldran les mancances que encara pateix la nostra assistència sanitària? Agafarà nova empenta la privada front a la retallada pública? Aguantarà el INSS l’augment de prestacions socials (ILT) que implica perllongar les llistes d’espera? I sobretot: què ocorrerà amb les xifres de morbiditat i mortalitat en minvar els serveis?

La bona sintonia entre sanitaris i població se’ns esmuny entre els dits, escombrada per les noves condicions assistencials. Una qüestió, que abans era a un segon o tercer lloc, ha passat al primer: la despesa. Els sanitaris hem tornat administradors a primera línia. Els pacients van de la indignació, passant per la litigació, a la desesperació. Les agressions augmenten.

Els joves metges i infermers, i els no tan joves, alcen la mirada més enllà de les fronteres per buscar feina. Ens ha costat a tots molt ensenyar-los, i sembla que no hi ha remei, la major part se’n van fora. Cada vegada descendirà més la qualitat, ja ho ha començat a fer.

La tasca dels nous responsables polítics té un repte immediat: mantenir l’actual nivell assistencial o emmascarar les dades perquè sembli que continua sent el mateix, però si ho fan tanmateix ningú els creurà: La informació avui vola, encara lliure, i els resultats epidemiològics són objectivament mesurables.

Els controlarem de ben a prop.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *