Per a què serveix un estat

El lamentable cas de la menor Nadia Nerea i la seva utilització com a instrument per al lucre dels seus –ara sembla que presumptes- progenitors, posa de manifest una falla existent en les garanties que l’estat té l’obligació d’oferir als seus ciutadans.

No és, com erròniament assenyala la benintencionada consellera Fina Santiago, una qüestió relativa a la fiabilitat de les persones receptores de les mostres de solidaritat més o menys espontània de la societat, sinó que, en realitat, no hauria d’esser necessari en cap cas que un ciutadà hagués d’acudir a la caritat de la resta per obtenir recursos amb els quals finançar el millor –o en alguns casos l’únic- tractament per a la seva malaltia.

Fernando Blanco i Margalida Garau s’han aprofitat d’una realitat inqüestionable, la de què, diguin el que diguin els responsables de la sanitat pública, aquesta no abasta tots els tractaments precisos, ni l’estat compensa totes les despeses que causa una determinada malaltia crònica.

La universalitat no és exigible sols com a principi d’emparament de tots els ciutadans, també ho ha de ser de totes les contingències que aquests puguin patir en la seva salut.

I això no és una qüestió que hagi de resoldre la solidaritat, perquè la salut no és una obra de misericòrdia, sinó un dret consagrat constitucionalment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *