Per què escolaritzar als dos anys?

Alguns col·lectius de famílies estan aconseguint enfortir les seves capacitats educadores al ritme de la transformació de les possibilitats, de les exigències i de les dificultats de la transformació social.

D’altra banda han millorat molt les condicions de desenvolupament dels infants menuts: els avanços i extensió dels serveis pediàtrics els suposen una important millora de les condicions de vida, la comprensió de les possibilitats  educatives dels infants han replantejat objectius i maneres, la seguretat i protecció dels nostres infants té clarament plantejats els objectius.

Tanmateix des de totes les anàlisi s’evidencia un autèntic drama: a les nostres ciutats s’obra un abisme creixent entre les condicions de vida dels infants: mentre uns disposen cada vegada més de més recursos i de millor condicions de vida altres, la majoria, perden oportunitats, recursos i condicions favorables.

A l’escola li correspon assumir les seves responsabilitat en la compensació de desigualtats. Tots els organismes internacionals identifiquen l’educació infantil, l’escoleta, com una peça clau per l’equitat

Fa 30 anys es feu necessària l’escolarització dels infants abans de l’edat obligatòria dels sis anys perquè s’evidenciava que si no accedien als processos de socialització amb anterioritat quedava hipotecada la seva capacitat d’aprenentatge. Per açò es generalitzà l’escolarització gratuïta a partir dels 3 anys arreu d’Europa

Els requeriments evolutius als infants han seguit evolucionant en aquests darrers 30 anys.

-El sistema escolar compta amb que els infants quan s’escolaritzen als tres anys ja han adquirit una competència suficient en la comunicació parlada per basar el gruix de l’acció docent en la comunicació verbal.

-El sistema ordinari d’escola compta també que els infants han construït un grau suficient d’autonomia personal no només per regular i abastir les seves necessitats personals en relació a la higiene, a l’alimentació,… sinó també per gestionar processos relativament autònoms d’exploració i descoberta de l’entorn material

-Així mateix es compta que als tres anys els infants han adquirit també suficient capacitat de regulació personal per participar sense gaires conflictes en dinàmiques col.lectives: contar contes, compartir jocs, situacions de torns i d’espera, …

-Suposa una greu dificultat per l’aprenentatge en condicions ordinàries si a l’arribar als tres anys no han construït el significat simbòlic i l’ús socials dels codis comunicatius. Per què? Perquè l’aprenentatge ara es basa en processos simbòlics  (les coses ara s’aprenen bàsicament a traves dels llenguatges i els llenguatges són complexes processos simbòlics).

-A més abans dels tres anys s’han d’haver desenvolupat les capacitats perceptives suficientment per ser prou competent en la discriminació de sons, d’imatges,…capacitats que condicionen els aprenentatges que l’escola planteja considerant les capacitats perceptives bàsiques prou desenvolupades.

-A més els aprenentatges que a l’escola es plantegen als 3 anys requereixen d’uns prerequisits cognitius ja resolts: capacitat d’atenció, identificació d’objectius, capacitat de sosteniment de les intencions (i no canviar contínuament de materials o d’intencions)

A més resulta que el sistema escolar és de fet l’espai institucional de detecció real de moltes dificultats que poden hipotecar el desenvolupament dels infants. Per exemple: els trastorns afectius, dèficit capacitat auditiva, retards maduratius,… si no son detectades a l’escoleta difícilment ningú les detecta i el retard en la detecció implica retard en les solucions que si es posposen fins els tres anys o més sovint tenen efectes gravíssims.

És ben cert que una família rica en recursos culturals, amb capacitat de dedicació acurada als processos educatius dels infants petits, amb models sòlids de relació educativa, prou enxarxades socialment i amb capacitat de identificar dificultats i demanar ajuda… poden assumir l’educació dels seus infants sense escolaritzar-los en aquestes primeres edats

Com és igualment cert que moltes famílies i especialment les que estan en  situació d’exclusió social o en risc d’estar-hi no disposen de recursos afectius, culturals ni socials per tal de fer possible que els seus infants aconsegueixin suficient grau de desenvolupament de la comunicació parlada, ni construeixin prou la seva autonomia personal en relació a la gestió d e les seves necessitats, ni desenvolupin les capacitats de discriminació perceptiva en l’ordre visual i auditiu, ni siguin prou competents en l’ordre del maneig de la simbologia social, ni construeixin els prerequisits cognitius,… que se li exigiran als tres anys.

A més ningú haurà pogut detectar cap de les possibles dificultats personals com dèficits o immaduresa que si s’hagués fet a temps hauria pogut ser molt més fàcilment resolt si és que encara és resoluble.

A més la família no haurà pogut ser estalonada ni orientada per fer front a les dificultats i dubtes educatius que sorgeixen habitualment.

Per tot açò i moltes altres raons és urgent facilitar l’escolarització sense discriminació econòmica dels infants als dos anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *