Per una escola integradora

El febrer d’aquest any el Tribunal Suprem, aplicant la doctrina continguda en la sentència que va fer el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, es va manifestar sobre la forma com s’havia d’introduir el castellà al sistema educatiu de Catalunya en el cas de que alguns pares reclamessin el castellà com a llengua vehicular. La manifestació del Tribunal Suprem responia a que la Generalitat, per complir una sentència anterior, havia considerat que es donava suficient resposta als drets del pares si es proporcionava a aquests infants una atenció individualitzada, “particularitzada”, d’acord amb la terminologia que es fa servir a la sentència. Pel contrari l’alt tribunal considera que, en aquests casos, s’ha de modificar tot el sistema, de forma que la major presencia del castellà sigui aplicada a tot el curs i col·legi al que assisteix el fill o filla d’aquells pares que reclamaven l’us del castellà. Es a dir, que es suficient amb que uns pares exigeixin que el castellà sigui llengua vehicular per modificar tot el projecte lingüístic d’una escola.

 

Aquesta sentència manifesta l’abisme que existeix entre la lògica legal i la educativa i posa de manifest el desconeixement que tenen els que han de interpretar les lleis de la realitat a la que apliquen les seves sentències.

 

La transformació de l’educació a l’època contemporània ha suposat el pas dels preceptors individual, que tan sols tenien els fills dels nobles, a una democratització de l’escolarització de manera que pugui arribar a tots. El major estimul al procés de desenvolupament de la pedagogia contemporània ha estat el de trobar sistemes per donar resposta a la diversitat dels alumnes sense segregar en funció de la diversitat de característiques personals i individuals amb les que es troba l’educador. El gran avanç científic del models educatius contemporanis és poder atendre adequadament la diversitat sense segregar i integrant les diferències individuals en un model comú. El poder atendre de forma normalitzada, i sense modificar les condicions habituals i normals, les diferències dels distints alumnes, és un dels objectius bàsic als que han d’aspirar els models educatius actuals. L’atenció individualitzada “particularitzada”, si així ho volen dir els jutges, és el mecanisme habitual que fan servir els educadors per tractar les inevitables i riques diversitats de capacitats, ritmes d’aprenentatge, diferencies culturals i de tota mena que presenten els escolars. A part de la sorprenent proposta que fa el Tribunal Suprem de evitar les diferències adaptant la majoria a la minoria, l’altra alternativa a l’atenció individualitzada és la segregació. Una solució que també té els seus adeptes entre alguns sectors: separar per capacitats, per sexes, per religions, per llengües…

 

A més, vivim una època de transformacions importants dels nostres models culturals i dels valors. Persones amb altres cultures, llengües i valors conviuen amb nosaltres. S’ha trencat la homogènia societat tradicional. L’escola ha de servir per construir una nova ciutadania on alguns valors i referents culturals siguin compartits per tots per poder construir una identitat comuna. L’escola ha d’integrar la diferència i ha de posar especial esment en difondre els referents sobre els que s’ha de configurar la ciutadania compartida, aquella que ens ha de permetre conviure junts i sentir-nos membres de la mateixa comunitat. L’escola ha de sacralitzar els eixos sobre els que s’ha de fonamentar una identitat integradora: la llengua, els valors cívics, la neutralitat religiosa garant de la llibertat religiosa, la igualtat de dones i homes. . . Tot el contrari d’una escola feta a mida de les exigències de cada un.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *