Periodisme de trinxera

Quan vaig entrar a la Facultat de Periodisme una de les frases que més em va impactar va ser una que em va dir un professor gairebé el primer dia de classe: “en contra del que tots penseu, l’objectivitat no existeix”. Jo, jovenet i innocent, vaig quedar astorat quan ho vaig sentir, pensant que aquesta apocalíptica afirmació no podia ser veritat. La meva negació era la mateixa que té un nen quan li diuen que els Reis Mags són els pares. Tot el meu ideari periodístic s’esfondrava a les primeres de canvi. Com podia ser veritat?

Després vaig anar creixent, em van anar sortint pèls a la barba (i caient del cap) i em vaig adonar que en realitat el que aquell professor em volia dir era que no existia l’objectivitat absoluta, sinó que tothom ve marcat per la seva experiència i la seva ideologia/ideari, sigui quin sigui. Això no volia dir que no s’hagués d’aspirar a acostar-se el màxim possible a l’objectivitat, intentant burlar les nostres idees preconcebudes, i basar-nos en allò que es pot demostrar o comprovar. Això em va fer recuperar una mica la fe en el periodisme. Però en els darrers dies l’he perdut.

Permeteu-me que generalitzi injustament (hi ha comptats casos que per sort se salven d’aquesta foguera): el periodisme avui en dia es fa servir com una trinxera des la que el periodista s’amaga i majoritàriament només treu el cap per anar tirant merda al contrari. El periodisme polític en podria ser un exemple, però l’esportiu (i el futbolístic en particular) n’és el paradigma. El futbol fa treure el pitjor de cadascun, fa aflorar els instints més primaris. I quan els que ho expliquen no tenen cap ganes d’abandonar la seva trinxera, el que acabem tenint és un periodisme de club, que no es diferencia en res d’una xerrada de barra de bar, i que no fa cap favor al periodisme actual. Molts d’aquests pseudo-periodistes són l’exemple que no li volem donar al públic res de qualitat, sinó que es rebaixa el nivell de vocabulari i l’argumentació al nivell del borratxo de barra del bar de la cantonada. Retrets, insults, acusacions infundades… Tot val per inundar de merda la trinxera contraria.

M’explicava un periodista italià, que en sap molt d’això, que fa uns anys un sabia de quin club era un periodista el dia que es moria. Ara és molt més important definir-se i escollir bàndol, no sigui cosa que pel camí es perdin uns quants clicks. Vendre el periodisme ja no és l’objectiu, sinó vendre personatges amb qui la gent es pugui identificar perquè són tan malalts (o més) del seu club com ells mateixos. Fan discursos a càmera animant els seus, escrits trepitjant al rival, adoctrinant en una ‘guerra’ que ja ningú sap quan va començar a tacar les pàgines dels diaris i a embrutar amb soroll les ones radiofòniques i televisives. S’ha abandonat el periodisme, s’ha matat l’objectivitat: tot val per aconseguir un punt més de share. Tal vegada tots ells van deixar la carrera en el moment en què el seu professor de torn els va dir que l’objectivitat no existia i ja no van tornar a trepitjar la Facultat. I es van quedar amb la lliçó a mitges. I ara a veure qui li fa entendre al públic que això ja no és periodisme, que és una altra cosa molt pitjor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *