Podemos i l’autodeterminació

En la seva deriva per intentar conquistar el poder a España (intenció legítima), Podemos sap que ha d’allunyar-se, tant com pugui, de qualsevol proximitat a la reivindicació per la recuperació del dret a decidir de les identitats, abans i ara, trepitjades. Perquè tal i com és España i com s’ha forjat socialment, cultural i mediàtica, si Podemos se li ocorregués apostar per ser actiu envers aquest dèficit democràtic, no tindria cap possibilitat de fer un bon resultat. Això sol ja diu molt de quin tipus d’estat s’ha construït.

 

Per això Podemos, que va ’a saco’ i a per totes, ha de marginar i abandonar la sensibilitat plurinacional autodeterminacional, que sí em consta que tenen (o tenien) alguns dels líders del partit (Errejón i Iglesias, no tant Monedero, per exemple). El més trist és que, si en el camí s’abandona aquest plantejament per estratègia i no hi ha un compromís explicitat públicament en aquest sentit, aquest tema, ja de per sí difícil de cultivar a les espanyes, no aixecarà cap dins de Podemos. Si algun dia aquesta sensibilitat havia tret una mica el nas a la Tuerka en posicionaments d’alguns dels líders d’aquell proto-partit de llavors, ara ja corre el risc d’ofegar-se totalment dins de plantejaments molt més fàcils d’assumir per l’idiosincràsia política de la ’meseta’: “todos juntos y unidos estamos mejor, y en todo caso, si se quiere plantear la secesión de alguna región, lo tendremos que votar todos los españoles, depositarios únicos e ineludibles de la soberanía popular española”.

 

Com a màxim podem esperar que la influència de Podemos sigui en el sentit d’afavorir certa concòrdia, però no de qüestionar i combatre el nacionalisme espanyol dominant i dominador. I això que, fa uns anys, hagués estat suficient per mantenir una semi-postració de la societat catalana, no és ara suficient per contrarrestar un evident desenamorament d’una part ja massa substancial i nombrosa de la societat catalana envers el projecte fallit (perquè se l’han petat des de Madrid) d’Estat espanyol.

 

I sobretot, m’ha fet saltar totes alarmes la trampa dialèctica de la frase que utilitza Errejon en el seu discurs actual: “No vamos a enarbolar las identidades de un sitio o de otro para enfrentar a los ciudadanos entre sí, sino a recuperar los derechos colectivos. El problema es haber perdido el control de los derechos“. I és que aquesta frase és molt desafortunada encara que no ho sembli tant.

 

1- Perquè antagonitza els conceptes que no ho són, com la lluita pels drets generalistes (que és molt important) amb la lluita pel respecte a l’autodeterminació lliure dels pobles (que potser no és important per a ell que viu a Madrid i se sent espanyol des de la capital, però que és una reivindicació, lògicament, molt important pels ciutadans dels pobles que no se senten propers identitàriament als que ostenten el poder a España). I aquest antagonisme és una fal·làcia, perquè aquestes dues lluites no s’exclouen, sinó tot el contrari. O et posiciones en el sentit de voler més justícia en tots els casos, o estàs essent contradictori.

 

2- I perquè també és fals que respectar la identitat i autonomia d’algú avivi els enfrontaments. Almenys si les dues parts no ho volen, tot i que també pot esdevenir realitat si una de les parts ho veu així mateix. De fet, diu molt del que ho veu així, perquè denota un tipus de posicionament que veu una amenaça en la diferència, per una banda, i en la llibertat i l’autonomia, per l’altra… I descriu diàfanament com s’ha treballat aquest tema en aquest país que té més de vell estat conquistador i imperial, que d’estat modern i democràtic. Perquè anem a veure… Si respectes el dret d’una dona de fer el que vulgui amb la seva vida (això no es discutiria, no?) no vol dir que s’enfrontarà als altres homes i dones, sinó que el que vol dir és que ella podrà decidir què fa o deixa de fer, sola o amb els altres. És un argument sensiblero, que busca fer forat en els sentiments (“sí, és veritat, no enfrontem les poblacions!”) quan és totalment erroni, sinó maliciós.

 

Igual com l’argument que va fer servir l’Ada Colau de Barcelona En Comú en el sentit que l’opció independentista suposava aixecar fronteres i separar els pobles. És un argument fals si els diferents pobles tenen una actitud respectuosa i accepten la llibertat de cadascun d’ells. És clar, si pot esdevenir realitat si un poble no deixa ser lliure a un altre i violenta la relació, però aleshores, defensar que aquests pobles han de conviure junts perquè estaran millor, grinyolaria molt, essent una convivència obligada i forçada. I en l’aspecte administratiu, les fronteres, avui dia dins d’Europa, ja no signifiquen cap separació real a nivell de comunicació i de possibilitar projectes comuns, sobretot de mantenir-nos dins l’UE (que està per veure, és clar, perquè depèn de si ens hi voldran i de si voldrem), però donat el cas, força probable, que sí, no hi haurà cap frontera impedint la comunió universal, sinó que simplement tindrà efectes a nivell decisori. La zona administrativa a la que pertanyerà la societat catalana serà ella mateixa i, per tant, les decisions es prendran en la pròpia societat catalana sense haver de passar per Madrid a demanar permís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *