Política de gestos

No pos en dubte la importància dels gestos en l’activitat política; de fet, sovint són un perfecte indicador per esbrinar per on van les coses. No obstant, la seva aplicació pràctica es queda precisament en això, en un gest de cara a la galeria que pot palesar la soledat d’un govern o la postura d’una cambra parlamentària, però que difícilment pot tenir efectes rellevants. Queda molt bé (i fins i tot és necessari) que, per exemple, tot el Parlament de les Illes Balears reclami al ministre Montoro una millora del sistema de finançament o que insti a l’administració estatal a modificar la seva política envers una o una altra qüestió, però les conseqüències directes d’això són, per dir-ho suaument, escasses.

El mateix passa ara a la Carrera de San Jerónimo. Aquells que varen vendre la seva rendició amb un «governarem des del Parlament» han de reconèixer ara la seva mentida, donada la capacitat de veto que té l’executiu en qualsevol iniciativa parlamentària que afecti d’una manera o una altra als pressupostos. Així, és bo (i fins i tot és necessari) que quasi tota l’oposició en bloc hagi donat suport a una proposició no de llei que exigeix al govern la derogació de la reforma laboral i l’elaboració d’un nou Estatut dels Treballadors, però inútil a efectes pràctics. Per això caldria redactar una proposició de llei (entre el PSOE, Podemos i els nacionalistes) per modificar o derogar els aspectes més greus de la reforma de 2012, un tràmit que seria llarg i complicat.

La gran pregunta és, si s’estan posant d’acord a l’hora de doncar n canvi de rumb a les mesures més polèmiques de l’anterior legislatura, no hauria estat més pràctic fer-ho des del govern, i no permentent que el PP continuï fent i desfent a la seva voluntat, amb una interpretació interessada i des del meu punt de vista tergiversada de la capacitat de veto? Què responen, diputats i diputades de l’oposició?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *