Política i pobresa

La pobresa, entesa com la privació de les qüestions més bàsiques per garantir una vida digna, no és un fenomen nou. La política, entesa com l’activitat per salvaguardar el bé comú de la polis, també ve de temps enrere.

Es suposa que la política hauria de servir entre d’altres coses per evitar l’empobriment de la gent, però en aquestes dècades de globalització neoliberal, la política ha estat font d’empobriment especialment a una Europa que havia estat referència de l’anomenat «estat del benestar». Això val per la Thatcher al Regne Unit, però també per a Espanya, i fins i tot per a la nostra comunitat, on les polítiques públiques sempre han anat darrere d’altres, almenys fins ara.

El desmantellament de serveis públics i de drets socials i laborals amb l’excusa que era el mercat que havia d’arreglar aquestes qüestions només ha generat patiment i misèria a amples capes de la població, fins al punt que en l’any dels rècords de turistes i amb un nivell de PIB que fa por, el 26,3% dels illencs està al llindar de la pobresa i l’exclusió, i més d’un 10% en situació de pobresa extrema. Això darrer vol dir que hi ha més de 100.000 persones que viuen o miren de viure amb menys de 332 euros al mes, perquè ens entenguem.

Una realitat que la passada legislatura fins i tot era negada amb uns governats entestats a fer servir les estadístiques i les bones xifrers macroeconòmiques per mirar cap a un altre costat. Ara això no sols no passa, sinó que hi ha consciència del problema, i es despleguen les polítiques necessàries per pal·liar la situació, amb mesures de xoc com el retorn del dret a la salut pública a tothom, o la renda social, que genera un nou dret amb l’objectiu de cobrir les necessitats bàsiques de qualsevol habitant del nostre petit país.

Però l’empobriment seguirà, malgrat això, si no anem a l’arrel del problema, que no és altra que un model econòmic que cal transformar si volem que generi prosperitat compartida, enlloc de precarietat i sí, beneficis, però concentrats cada vegada en unes poques mans. L’empobriment seguirà si no educam els i les joves no sols perquè «s’adaptin» al mercat laboral, sinó perquè des d’una visió crítica siguin capaços de canviar aquesta realitat perquè si estudien, puguin almenys armar-se aquí un projecte de vida.

Si hi ha alguna cosa que pot fer sortir la política de la situació d’incertesa i desconfiança que hi té bona part de la societat, és que sigui una eina útil per lluitar contra l’empobriment de la ciutadania. Dignificar la política passa perquè aquesta serveixi per dignificar la societat, i s’ha de fer ja si no volem que la pobresa i les desigualtats es consolidin com un mal crònic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *