Popurrí

Les llengües es besen, a vegades es devoren, tal com fan dos amants que intercanvien fruits i paraules.

França ens n’aporta una que prové precisament de la gastronomia, una disciplina eròtica amb la qual es palesa com el desig se n’aprofita de la necessitat: Pot pourri; plat parat amb una mescla de mongetes vermelles, peu, cua, costella i orella de porc, «morcilla», cuixot de vaca, xoriço, xulla, ceba, pebrot vermell, farina, llorer, julivert i oli d’oliva…

I, sabien una cosa…?, és la recepta d’un plat burgalès, conegut per olla podrida, que d’antuvi fou exportat a França en forma de recepta, i ens ha retornat vestit de metàfora aplicada a la música: un popurrí.

Amb ella, per extensió, ens podem referir a una barreja de coses heterogènies. Per exemple el govern que es diu que formarà el Sr. Macron.

Perquè (obrim interrogant) o no se li pot dir popurrisme a la mescladissa que, segons diuen les males llengües, vol enfrontar a l’extrema dreta nacionalista, racista i homòfoba dirigida per (Marion Anne Perrine) Marine Le Pen, amb l’amanida que suposaria la cohabitació de vegetals com el Sr. Valls, la lluminària que ha donat per mort al Partit Socialista Francès, amb la negligència proteínica de la Sra. Christine Lagarde, qui, des que va ser ministra d’Economia del Govern francès, l’any 2007, porta una grollera taca en el seu elegant vestit de jaqueta per causa de malmenar els fons públics amb indemnitzacions espúries a l’empresari Bernard Tapie?

Se m’ocorre ara que usar “amanida”, un mot que ha llenegat per l’entrecuix del paràgraf anterior, i no popurrí, seria tal volta més significatiu; i és que potser m’he errat i la mescladissa sigui en realitat bastant homogènia, malgrat que cada una de les parts s’empari en el nom d’una espècie diferent.

Tots plegats en un mateix govern. Passats a millor vida, el socialisme, el comunisme, el populisme. Visca el popurrisme!

Et voilà! D’aquesta manera arribem a una situació que ben bé podríem nomenar marxista, però de Grouxo Marx, en la que la solució del problema és aplicar la causa del problema. In crescendo i da capo.

La vertadera causa s’ha de cercar en el fet que l’estat francès, amb tota la seva parafernàlia de grandeur esdevinguda a menys, amb una despesa pública del 57% del seu PIB i un deute públic equivalent al 121%, no ha sabut, o no ha volgut, defensar ni la liberté, ni l’egalité, ni la fraternité de la que gaudeixen els seus ciutadans. Com ve passant, en general, a aquella Europa que fou de l’Estat del Benestar i que finalment ha esdevingut objectiu a combatre pel Think tank, neo, socio, el que vulguin…, però lliberal.

Et la gauche…, ce qui lui est arrivé? Ha enllestit una llarga marxa cap al no-res, víctima de la divisió, els personalismes, la corrupció, la manca d’idees, la tebiesa, el transfuguisme.

Talment, talment, com ve passant per contrades més properes. No oblidem que l’Estat espanyol pateix unes xifres de calfred. Un deute públic del 116,8% (només quatre punts per davall del francès) i una despesa pública adreçada a la baixa però que en el 2015 -alerta, són, totes elles, dades de l’OCDE-encara es trobava en el 43,8%.

Tot plegat, agreujat per una desigualtat creixent tant entre les actuals comunitats autònomes que l’integren com entre els ciutadans que formen part d’elles; i trempat amb una extremadament agra i coent corrupció, més pròpia d’una situació de postguerra. O prebèl·lica.

4 comentaris a “Popurrí

  1. La olla podrida, igual que el arròs brut me parecen platon demasiado fuertes que llevan dentro hasta la sangre del cerdo en forma de morcilla: una violencia en forma de manjar inasumible. En castizo tenemos dos términos más suaves “ensalada” como bien ya has señalado, que no recoge del todo el término “amanida”, pues “amanir” es aliñar y la ensalada, ya se sabe, está aliñada o sin aliño; y también tenemos “zarzuela”. Ambos términos tienen además resonancias musicales, existe la ensalada y la zarzuela como géneros ¡y no tienen sangre!, se consumen por los oidos y no por la boca. Finalmente, lectura que creo que está detrás de nuestra común reflexión: En torno al casticismo, de Unamuno: casto y cátaro, puro… nada de nada, más bien pout pourri, y siempre con sangre. Excelente reflexión amigo Mudoy.

  2. Interpretació pròpia d’un bon analista, la teva! Gràcies.

    Per cert, en el primer paràgraf de l’article hi ha una errata: per descomptant que els amants intercanvien “fluïts” i no fruits. La censura tendeix a embellir, tot i que no hi ha cap dubte que els amants frueixen.

    Però en el teu comentari, Plató ha fet acte de presència suavitzant la visió i el tast d’un porc sagnant.

    Ai, els nostres lapsus. Potser deguts a la comú voluntat de sortir de la caverna.

  3. ¿Saldremos algún día de la caverna amigo Mudoy? Ya sabes qué dice el divino Platón que el que ha salido queda deslumbrado, no habla y, cuando regresa por puro sentimiento de fraternidad, lo matan por loco. Da qué pensar ¿eh? Siempre pienso que Platón lleva más de dos mil años con un ataque de risa ya casi eterno sentado muy cerca de Dios padre… pero eso algún día lo relato con más calma. Y eso de pasar de la olla podrida a Platón… ¡qué cosas con los lapsus linguae! ¡Eso sí que es un pot pourri!

  4. I vosaltres, que xerrau de la caverna i de l’inconscient… ho xerrau al Periscopi. I jo vos deman: què és un periscopi i on ha de ser per justament funcionar? Fora del seu medi no té cap sentit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *