President, benvingut, però…

Donant una xifra aproximada, dia 10 de Gener de 2017, un centenar de persones vàrem assistir al Centre de Cultura de Sa Nostra, amb motiu de la conferència de ‘’L’Estat del procés’’ del 129è president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas i Gavarró. Durant la seva breu però intensa exposició, ens parlà evidentment del moment que viu ara mateix Catalunya, l’estat processos judicials venidors, les possibles estratègies que tenen pensat dur a terme, que creu que passarà, entre altres qüestions, per entendre la realitat política catalana.

El president es mostrà contundent, clar, pròxim però sobretot també autocrític. És a dir, segons ell el procés culminarà possiblement amb la victòria, però n’és conscient de l’actual configuració del Parlament català i de les divergències entre Junts pel Si i la CUP. I no ho amagà, ho posà damunt la taula… Com construïm un estat si entre nosaltres mateixos no ens posem d’acord?

No obstant això, el que vull transmetre amb aquestes breus línies son més aviat els sentiments i les reflexions que hem despertaren les intervencions del públic, arran de l’inici del col·loqui o torn de preguntes. Les paraules del públic es poden resumir a grans trets en: ‘’Discrepo President… Però Mallorca és terra catalana des de 1229.’’, ‘’Quin consell ens dona vostè, i sobretot als polítics de les Illes?’’, ‘’Ens donarà la doble nacionalitat als illencs?’’ i demés mostres, en la meva opinió, de nacionalisme obsolet i un sentiment que denota certa inferioritat cap a lo exclusivament català… I l’expresident ho deixà molt clar; sigui eal País Valencià, la Catalunya Nord o les Illes Balears, té cura de les paraules per no ofendre ningú, ni denotar un caràcter imperialista de Catalunya, arran de l’annexió de terres, ‘’electoralment ben espanyoles’’.

La més gran de les meves reflexions que vull transmetre aquí… Les Illes Balears són catalanes? Jo no ho sé, independentment del meu sentiment de germanor cap els que comparteixen amb jo llengua, a l’altre banda del Mediterrani, també la tenc amb tots aquells que als anys 60 i fins avui, han vingut a fer feina i a subsistir. No hem de viure a un món imaginari amb un cel quatribarrat i el Rei en Jaume I lo Conqueridor juntament amb els seus descendents privatius a cada carrer de Ciutat. El Rei en Jaume I fou un senyor feudal que volgué rapinyar terres pel seu reialme i els seus vassalls, no va voler catalanitzar les Illes, la volgué poblar per explotar i enriquir-se. Recordem que menys d’un 50% de la població parla el català com a llengua d’ús habitual. No fa dos dies jo era al pati de l’escola i en sentir una paraula en català, me queia la llagrimeta.

Deixant les bromes a part… Les Balears són catalanes? Legitimant totalment l’autogovern i el sobiranisme mallorquí (Pel qual jo he apostat des de que he tingut un mínim de consciència política), tan necessari avui en dia, no serà millor deixar-nos d’anacronismes i romanticismes? No serà millor observar la realitat social que tenim? Com ens hem d’anomenar Països Catalans si la meitat de la població vota a la continuïtat política en el marc de l’Estat Espanyol, i l’altre meitat diu que aquí parlam una llengua, pròpia de l’obra d’en Tolkien? Com digué n’Artur Mas, aquí cadascú posa les seves urnes, nosaltres no vos hem de substituir.

Com a conclusió, anem a fer un pensament, tots aquells sobiranistes o nacionalistes. Anem a actuar en base a la realitat i no abans del 1715, anem a introduir a totes aquelles persones que es senten i són espanyoles, que viuen en castellà. Anem a comunicar-ho, l’autogovern, l’autogestió és beneficiosa, sempre des de el respecte i l’argumentació. Jo també vull dur les rendes del meu destí, però amb cap i amb consciència del que m’envolta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *