Quantes vegades t’ho hauré de dir?

Quantes vegades t’ho hauré de dir?, li diu enèrgicament la mare a l’infant, que abaixa el cap entre ferit de compunció i avergonyit; sabedor de què l’ha feta i de què ara ja és tard per reparar la destrossa.

Quantes vegades ho haurem hagut de dir i quantes ens ho han advertit sense fer-ne cas perquè era superior la voluntat d’experimentar, l’afecció aventurera o l’omnipotència i el menyspreu de l’experiència que tractava de guiar-nos amb aquells avisos?

Massa goig immediat, massa benefici del símptoma; mentalment massa allunyat el perjudici possible.

Ho veiem en aquesta conducta dels infants però també en les addicions: la compulsió ordena envers el plaer, tot i que es rep un missatge d’alerta “això mata!” indemostrable en carn pròpia des de l’experiència del viu.

Sempre moren els altres.

Vegin l’activitat econòmica, cavalcant sobre els avanços tecnològics, orientada exclusivament cap al rèdit individual, sense cap altra contemplació social; que ens condemna a assistir a la producció i consum incessant de falsos béns, que per ser perillosos no són tals. Mentre es creen borses d’atur que aniran a més perquè la mà d’obra serà innecessària.

“Béns” destinats a satisfer el desig que és estructural en tot sistema obert i que només possible d’apaivagar transitòriament. Desig que demanda consum, un i un altre cop (aquesta és la seva substància vital: necessita la insatisfacció per no ser mort). El resultat del procés són ingents quantitats de femta. I de frustració, en el seu sentit fort, és clar.

Se’n salven alguns d’aquests objectes, considerats icònics per no ser reproduïbles: aquí un Bacon, allà un Magritte, més enllà una partitura original de Schubert, una carta de la Marylin o la mòmia ennegrida d’un faraó. Es mantenen sans i estalvis, allunyats de la voràgine de la destrucció. Al cap i a la fi són béns escassos, dotats de valor per una de les qualitats què les coses tenen: el de ser úniques.

I la Terra?, que hauria de ser el més gran dels béns, que ens proporciona tot quan necessitem per viure: un hàbitat perfecte per a nosaltres, amb sistema d’aclimatació automàtica, de producció i depuració de l’aire que alenem, de distribució de l’aigua que ens cal per a sobreviure -en un considerable percentatge, entre un 45 i un 70%, estem fets d’ella- de l’aliment adequat per a servar la pervivència de l’espècie …

La Terra es posa com un més en la sèrie d’objectes de consum i és tractada com una prostituta pel seu proxeneta, que l’explota fins a exhaurir-se en una activitat sinistra. El cas és que, la majoria de nosaltres juguem bé aquest paper. O el de clients -que tant si val-, de malalts d’infantilisme omnipotent, o d’addictes que paguem per morir a canvi d’una mica de conhort provisional.

Sí, sí, ja ho sabem!, ens ho diuen constantment.

Ens ho diu Stephen Hawking (qui més de tantes ments extraordinàries ens ho haurà de dir abans de prendre consciència de la gravetat d’aquesta situació?): “Aquest és el moment més perillós pel nostre planeta. No podem anar ignorant la desigualtat, perquè tenim els mitjans per a destruir el nostre món però no per a fugir d’ell”.

Vegin l’article sencer de Hawking a The Guardian.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *