Qüestió de semàntica

Ahir es va produir l’obertura solemne de la XII Legislatura. Entre anècdotes curioses i simbologies tradicionals, no hi va haver cap novetat significativa, excepte una. Una diferència que comença a ser una constant, un tòpic darrerament. Una paraula que ha estat present a tots els discursos que hi ha hagut. El diàleg. I aquest, entès com el debat i la confrontació d’idees en un entorn favorable de pluralisme polític i sense majories sòlides.

La paraula diàleg l’hem usat tant i malgastat igual o més vegades. És un d’aquests mots tan de moda darrerament. Un d’aquests sorgits arrel de la ‘nova política’, que troba entre els seus germans semàntics a Transparència, Debat i tants d’altres que ajuden a fer molt més pragmàtic el nostre discurs. Paraules belles, que ens fan parèixer grans oradors amb una dosi falsa de progressisme. El diàleg no existeix avui dia. Avui dia existeixen els eslògans, el màrqueting i el “postureig”, però no el diàleg. L’altra paraula més repetida al Congrés és la paraula Acord. Definit per l’IEC com allò que dius davant el públic que serveix per encobrir una actuació unilateral. L’exemple de diàleg més clar el trobam amb el nomenament de Fernández Díaz a la Presidència de la Comissió de Peticions. Diàleg? Més bé monòleg interior…

Seguint amb la terminologia més popular dels polítics actuals es troba la paraula debat. Allò que expressa confrontar idees, per convèncer al contrari o per treure unes conclusions híbrides que resultin més òptimes que els plantejaments inicials. Penseu-hi una estona. Les millors lleis sorgiran de la discussió d’idees de 350 diputats que provenen de regions diferents i tenen un pensament heterogeni. Torneu-hi a pensar. Realment hi ha confrontació d’idees? O el Senyor Blau diu X i els del seu partit diu Amén Amén? L’essència d’un sistema parlamentari com el nostre recau no en lideratges fermes, sinó en la crítica i opinió dels representants públics. Tan absent darrerament.

Mentre, es segueixen omplint la boca d’aquestes paraules i desvirtuen la seva essència, nosaltres fem un crit al cel pel retorn del parlamentarisme a aquest país, tan necessitat d’ell. Parlamentarisme és allò que elogiem al Regne Unit mentre ens destorba aquí. El que és bo per allà, ni se vos ocorri plantejar-ho per aquí. Una contradicció in terminis, un oxímoron en tota regla. Qüestió de semàntica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *