Quosque tandem…?

Quosque tandem, Catilina, abutere patientia nostra? (Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?). Aquesta frase fou pronunciada per Ciceró el 8 de Novembre de l’any 63 A.C. quan Catilina, que s’havia postulat per el càrrec de cònsol de Roma, va intentar assegurar-se la victòria mitjançant suborns.

El seu missatge esdevé actual atenent els fets que vivim a dies d’ara i que posen de manifest la necessitat d’una renovació integral del “modus operandi” de les nostres institucions polítiques i socials. Si mes no, cal recordar que la cosa no ve d’ara, sinó que està arrelada al model sorgit del “hara kiri” que es fan les Corts franquistes a la mort del “Caudillo” i que presenta unes característiques ben diferenciadores que recull la vigent Constitució de 1978:

A. Superació de la pugna entre les “dues Espanyes” (dretes contra esquerres) amb l’assumpció del Estat del Benestar per part dels votants conservadors i de l’Economia de Mercat per part dels votants socialistes (democràtics i teòrics)

B. Intent de conciliació de les “diferents Espanyes” (Nació única vs. Nacions diferents) amb un “Estat de les Autonomies” com un Model “a cavall” entre el Federalisme i la Confederació asimètrica de sobiranies.

C. Legitimació de la Monarquia del Rei Joan Carles I com a forma del Cap de l’Estat

D. Consagració d’un sistema de representació parlamentaria a base de llistes tancades d’uns partits “institucionalitzats” que es financen amb doblers públics.

Vet ací els resultats desprès de quasi 40 anys de pervivència del Model:

1. L’Estat del Benestar (Educació i Sanitat, fonamentalment) s’ha configurat com un monstre de 17 caps amb un repartiment de competències distorsionat que, si be a contribuït decisivament a millorar la qualitat de vida dels ciutadans, mostra uns resultats de ineficiència econòmica que fan impossible la seva pervivència quan afloren situacions de crisi econòmica com l’actual.

2. L’Economia de Mercat està “controlada” per Grups Oligopolístics que, en connivència amb els poder polítics fan que la competència sigui molt imperfecta i que, per tant, no hi hagi vertaderes oportunitats per els emprenedors que vulguin canviar el sentit de la famosa frase d’en Miquel de Unamuno “que inventen ellos”.

3. Situació laboral actual a on l’absorció de 6.000.000 d’aturats serà una tasca extremadament difícil i lenta degut al context creat per un quasi monocultiu de Construcció i Turisme.

4. Fortes tensions sobiranistes, que per una banda son degudes a un Sistema de Finançament massa complex i a mercè d’unes forces polítiques que l’empren per aconseguir resultats no sempre coincidents amb les necessitats de cada territori i per l’altre, a una por “històrica” que no admet realitats culturals distintes a diferencia d’altres països que com Canadà, Regne Unit, Bèlgica, Suïssa, etc. si ho han fet

5. Situació “histriònica” d’una Monarquia que, sacsejada per infinitat d’escàndols i consubstancial amb aquest tipus d’institucions, mostra una ceguera respecte del seu aferrament al poder i a la seva continuïtat que no li deixa veure altres exemples mes innovadors com es el cas de l’abdicació de la Reina d’Holanda o del mateix Papa Benet XVI.

6. I, finalment, un panorama desolador al voltant d’una classe política que milita als diferents partits y que, mes be, es podria dir que te una relació “laboral” de dependència amb aquests com a “modus vivendi”.

Si les Corts franquistes es varen fer l’”hara kiri” es per que la pressió internacional i el clam popular era tan evident que no assegurava ja la seva supervivència.

Ara, la pressió internacional només es econòmica i apunta, directament, a la línia del dèficit públic. En cap cas tracta d’incidir sobre el model de monocultiu econòmic i molt menys sobre unes institucions que, formalment, compleixen els requisits democràtics. Si es volen canviar les coses la pressió haurà de venir de l’interior, de la mateixa Societat Civil dient: Basta ja !!

Organitzacions com el Cercle d’Economia i d’altres insisteixen davant dels poders públics i tracten de mostrar al ciutadans la necessitat d’un “aggionarmiento” profund i d’una renovació de la forma de portar la “res pública”

Multitud de ciutadans es manifesten a diari en contra de certes disposicions vigents i reclamen una transparència per part dels qui exerceixen la política fent arribar un clam per a una elecció directa i personal dels seus representants en llistes obertes i no a traves d’una manipulació interessada que s’ha demostrat que fa la maquinaria institucionalitzada dels partits polítics.

Emperò, tot això, es veu que no basta per a convèncer a la classe política, ja que a cada nou escàndol, respon amb allò del “ i tu més” sense fer cap tipus d’autocrítica renovadora: en lloc d’un nu integral es fa un strip-tease parcial i descafeïnat! Aleshores, “Quosque tandem” haurem d’esperar? I,“Quosque tandem” haurem de pressionar? Quina, doncs, ha de ser la forma més idònia per a fer-les veure aquesta imperiosa necessitat de fer-se el “hara kiri”?

Personalment, continuo pensant que la millor manera de demostrar, fefaentment, aquest fet ha de provenir de que una significativa part de la societat voti en blanc a qualsevol elecció futura: Que posi de manifest que cap papereta sobre la taula representa una opció vàlida per a canviar un sistema ineficient i corrupte.

Se’m pot objectar que això afavoreix a una o a una altre opció, se’m pot dir que algunes opcions que hi ha damunt la taula electoral estan a favor d’introduir aquest tipus de canvis…..la veritat es que si es fa una vegada no farà falta fer-ho mes. Quosque tandem, conciutadans?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *