Rajoy, el vencedor dels congressos (II)

(ve d’un article anterior) A Vistalegre, en canvi, sí es varen poder veure confrontació, debat d’idees, lluites personals i vencedors i vençuts. La notícia no és que Pablo Iglesias revalidi el càrrec de secretari general, sinó la seva victòria tant en la formació del Consell Ciutadà com en les propostes programàtiques. La majoria de les anàlisis que s’han fet sobre el congrés de Podemos s’afanyen en destacar la derrota d’Íñigo Errejón, acompanyada de termes com “el triomf de la radicalitat” o “el final de la transversalitat”, però tot i la gravetat de la ferida oberta no estic tan convençut que sigui mortal. De fet, i amb la prudència que suposen més de tres anys de distància fins als propers comicis, és molt possible que el Podemos d’Iglesias hagi assolit el seu sostre electoral i que després d’un resultat similar o potser pitjor que l’actual, les mirades es girin cap a la figura d’Errejón, a la cerca d’un líder que pugui aglutinar una gran majoria d’esquerres i, sobretot, arribar a acords amb el PSOE per enfrontar-se a la més que probable majoria absoluta del PP de Rajoy el 2020. Lògicament, tot dependrà de com es gestioni aquesta “unitat” que es corejava quan es van fer públics els resultats, de la tasca d’oposició que desenvoluparan i, a nivell exogen, de la capacitat que tengui el PSOE per solucionar els seus problemes i tornar a il•lusionar als desencantats.

Precisament, el quart en discòrdia continua presidit per una gestora que, ara per ara, té en el seu llistat d’èxits haver defenestrat un secretari general sense consultar la militància que el va triar i, rompent una de les principals promeses electorals, facilitat la presidència a Mariano Rajoy. Ara per ara, les enquestes situen els socialistes com a tercera força política i hauran de treballar de valent per, com repeteixen a Ferraz, cosir el partit. Ja he dit en diverses ocasions que ni Pedro Sánchez ni Susana Díaz em semblen les persones adequades per assolir aquesta fita (el que no vol dir que cregui que Patxi López sí), però més enllà de les cares veig un greu problema d’identitat i de programa en el sí del PSOE que pot conduir a la seva pasokització. La confiança es perd fàcilment i és molt mala de recuperar; i no veig ningú capaç de transformar una situació tan adversa, almenys en el curt termini.

Els congressos dels quatre grans partits marcaran, per tant, la política estatal dels propers anys. I vist el panorama, no sembla que Rajoy tengui excessives dificultats per seguir aplicant “les polítiques que ens fan transitar per la senda de la recuperació, l’ocupació, el benestar i la unitat d’Espanya”. I per molt de temps.

Publicat a l’AraBalears (14-II-2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *