Records cubans

Fa quasi deu anys del meu únic viatge a Cuba. Quan vaig tornar, a qui em demanava què era el que més m’havia agradat, li deia que parlar amb la gent. Com és lògic, vaig gaudir amb la tràgica bellesa de La Habana (una ciutat apuntalada que resisteix inexplicablement el pas del temps), amb alguns racons naturals impressionants, sopant als “Paladars” i fins i tot amb l’excessivament turística Trinidad, però poder compartir un ron amb els cubans que ens donaven hostatge, escoltar les històries dels amics que ens feien de Cicerones o aprendre la història de l’illa amb una poetessa que vivia rodejada de moixos fou sens dubte el millor del viatge.

Ens va sorprendre la seva enorme cultura, la capacitat que tenien per “resolver” les necessitats bàsiques, la vida al carrer, els contrastos, la resignació, la picaresca, la nul·la seguretat vial, les dificultats… Vaig poder veure en persona el que significava el “racionamiento” (que no garanteix, ni prop fer-hi, la subsistència, fins i tot si tens la sort que et donin tot el que et pertoca aquella setmana) o com una metgessa vivia en una miserable habitació amb tota la seva família i podia tirar endavant venent els productes que el seu home cisava de l’hotel on feia feina.

Una d’aquelles persones que tan amigablement ens acolliren ens escriu un mail arran de la mort de Fidel Castro (amb l’assumpte “Felices pero no contentos): “aquí no se pueden hacer fiestas y han suspendido la venta de bebidas alcohólicas, ya que han decretado nueve días de duelo Nacional” (…) “los medios solo hablan del gran acontecimiento y no se puede ver la TV por estos días” (…) “El pueblo no habla nada, es como si no existiera; y solo nos miramos y reímos un poco. No sé si será bueno o no pero hay una tranquilidad espantosa”. “Esto no implica que después veremos un cambio pero no se acabará la Dinastía Castro y te comenté una vez que esto no era tan malo como tan largo” (…) “La vida seguirá igual, como la canción, y los cubanos, que estamos así hace ya 58 años, nos resignaremos a lo que nos pueda tocar de ahora en lo adelante, que al final si cambia algo el pueblo no lo verá”.

Esper de veres que no tengui raó amb aquesta darrera frase, i que el poble cubà pugui ser partícip d’un canvi necessari que no impliqui l’oblit de les seves arrels, l’aniquilació de les coses bones (moltes o poques, no ho discutiré ara) que ha comportat la revolució o la irrupció d’un capitalisme salvatge que pot multiplicar les innegables desigualtats actuals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *