Refugiats: de les paraules als fets

Segons registres de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, el 2014 més de 59.500.000 persones van ser desplaçades per la guerra, De les quals, 19.500.000 es van convertir en refugiats en altres països, el 86% d’ells en regions en desenvolupament. Síria va ser el país que més desplaçats va generar: 7.600.000 dins les seves fronteres i 3.880.000 de refugiats en altres països. Amb les tendències actuals, aquest any 2015 el nombre s’incrementarà considerablement, i fins fa una setmana poc era el que es coneixia i debatia al respecte. Només els molt implicats podien explicar què passa i per què passa. Ara tot ha canviat, aquest fenomen té cara, una imatge reproduïda milions de vegades pels mitjans de comunicació i els mitjans alternatius (xarxes socials), nom, es resumeix en una frase i va acaparar els debats i l’atenció d’un gran nombre de persones.

La imatge de la fotògrafa turca Nilüfer Demir no només va ser portada en molts mitjans de tots països del món, també va ser compartida centenars de milers de vegades a través de Facebook i Twitter, generant innombrables reaccions i generant controvèrsies diverses, des del debat sobre l’origen del conflicte fins el debat sobre la correcció de la publicació de la foto. Milers i milers de missatges de twitter han inclòs la reproducció de la coneguda fotografia.

Què va provocar que un drama que no preocupava quasi a ningú, ocupés en un dia tots els titulars? Potser es pot atribuir al poder icònic de la imatge, el terrible contrast amb la narrativa esperada, el resum tan brutal que projecta no només de la situació, sinó de la naturalesa humana, particularment en condicions adverses i de crisi.

En un món on estem aprenent a comunicar-nos en 140 caràcters, aquestes característiques són indispensables per aconseguir la viralitat i, eventualment generar l’acció política i social: #RefugeesWelcome (Benvinguda als Refugiats) acumula quasi 600.000 missatges, incloent alguns escrits per líders dels Estat europeus. La petició en línia per a David Cameron, primer ministre anglès, inclou més de 375.000 simpatitzants. Molts actors, actrius, intel·lectuals, personalitats i polítics han fet públic el seu suport.

A poc a poc, les mostres de suport han anat passant de les pantalles als carrers i a les polítiques públiques d’alguns governs de la Unió Europea i, fins i tot el Papa de Roma s’ha implicat directament. Però, el procés positiu també té un revers negatiu. Ara sembla que els hongaresos són tots uns canalles, perquè una periodista xenòfoba hongaresa, Petra László del canal N1TV, ha quedat en evidència a les imatges d’un vídeo. Quasi ni s’ha vist com milers d’hongaresos van sortir als carrers per oferir aigua i per marxar acompanyant refugiats sirians que intentaven arribar a la frontera austríaca. De fet, hores després d’aquests fets (uns positius, l’altre molt negatiu) el govern hongarès, en un fet insòlit no només va deixar de bloquejar les estacions de trens i els camins sinó que va començar a enviar autobusos. A Hongria no va durar molt, ja tornen les polítiques restrictives. Tot canvia d’un dia per l’altra; si no es manté la pressió pública la temptació dels governs de dretes és evident. Passà el mateix a l’Estat espanyol: Rajoy ha hagut de resignar-se a acollir uns pocs immigrants, atenent la important expressió de solidaritat a molts mitjans de comunicació i, sobretot, a les xarxes socials. És a dir, fins i tot les autoritats conservadores estan obligades a escoltar les manifestacions socials. A poc a poc, els líders d’estats europeus proposen modificacions a la seva posició dels refugiats. Molt diferent sembla el tractament de la immigració internacional; ni que es mostrin desenes o centenars de morts, aquí no hi ha cap canvi significatiu; per cert, pel que fa a la immigració el Papa de Roma no ordena a les parròquies que s’impliquin.

No és des de twitter o Facebook que canviarà el món. No és amb burles als grans banquers, el PP o les grans institucions; no és només amb indignació ni propostes en els murs de Facebook com la societat civil ha de mostrar la seva implicació, com s’ha d’involucrar i exercir la democràcia directa. És amb el poder d’articular i convocar ciutadans que aconseguirà exportar els textos de la pantalla a les iniciatives socials, que tradueixen la simple indignació de butaca, la tristesa i la desesperança en experiències solidàries o en reivindicacions de masses; aquest, i no el binari, és el llenguatge amb el qual es construeix una realitat alternativa. La solidaritat amb els refugiats, siguin els que siguin, no s’aconseguirà sense una important implicació de la societat civil al llarg del temps.

A les Illes Balears, hem aconseguit una resposta excel·lent del Govern, els consells i molts municipis; però no serà suficient disposar d’una correcta política social, si la societat civil no manté la tensió solidària, en pocs mesos ens podem trobar amb reaccions negatives significatives. Confiem en que la resposta solidària es mantengui en el temps, confiem en la capacitat de construir un país tolerant i acollidor.

Un comentari a “Refugiats: de les paraules als fets

  1. Hola, deberíamos exigir con todas nuestras fuerzas la asunción de responsabilidades políticas y acusar judicialmente a los políticos y gobernantes que bombardearon Libia, con el falaz argumento de evitar un genocidio, y los que han creado y armado -que son los mismos- a los grupos yihadistas para asolar también a Siria. De esto no se habla en los telediarios. (También los que utilizan drones y bombardean actualmente a Yemen). Gracias.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *