Relats

De l’immens dipòsit de paraules que formen el llenguatge, periòdicament en vénen a despuntar algunes que són investides d’un valor especial, fins que se n’exhaureix el seu ús; sigui per la substitució per altres, la moda, el cansament, o l’esllavissament semàntic, que les precipita envers la indiferència.

És incert qui enceta el fenomen; probablement algun intervinent en els mitjans de comunicació. Algú que la cita, o l’extreu d’alguna dita enginyosa d’algun prestigiós significat de la cultura; el fet és que, immediatament i massivament, és adoptada com alguna cosa més que un afegitó.

No és res que ens estranyi i que pot servir per fer una petita digressió en favor d’aquesta instància psíquica que nomenem “Jo”, tan desprestigiada si només s’atén a les seves extralimitacions per excés o per defecte.

Perquè no s’hi està de més en recordar que tots tenim la necessitat estructural de construir i disposar d’una imatge real i d’una altra ideal de nosaltres mateixos, i que és la mirada qui les elabora, a partir de l’agregat més o menys contradictori de trets de semblants dignes de ser estimats o reconeguts, això és, d’identificacions que formen un mosaic.

Potser cada un de nosaltres ens assemblem més que a qualsevulla altra cosa a un Frankenstein de retalls humans, un conglomerat caòtic de fragments dibuixats per les pulsions i emocions, unificat i ordenat per la mirada de l’altre que ens delimita com ho fan les fronteres geogràfiques a un país.

Val dir que aquesta feina, que es produeix majoritàriament de manera inconscient, ens cal fer-la per tal de veure’ns introduïts i dotats d’un mínim valor en l’intercanvi social dels afectes.

La tesi de l’Estadi del Mirall, del Jo com un producte imaginari, fou una de les grans aportacions de Jacques Lacan, allà pels anys 50. Que sigui un producte imaginari no vol dir que sia menyspreable a no ser que hom no sigui capaç de reconèixer que ontològicament pertany a la mateixa categoria d’un miratge.

Fi de la digressió.

No fa molt oíem el mot “discurs” per aquí i per allà, fins que ens va arribar a produir un empatx, tot i que era molt descriptiva per a referir-se a la sèrie de paraules i frases amb què hom expressava les seves idees.

Però es devia considerar que tenia un vessant massa fràgil per les connotacions orals -ja saben: les paraules se les enduu el vent- perquè ha anat a menys; ara el que se sent pronunciar reiteradament és “relat” o “narrativa” que -és un suposat- per la seva referència a l’escriptura sembla tenir més consistència que una pura emissió d’aire. Com a mínim taca el paper.

Si s’hi fixen, la sentiran pronunciar arreu.

En el fons, del que es tracta és d’atribuir-se autoritat mitjançant l’apropiació, bé de l’autoria de l’únic relat possible o de la versemblança del relat propi sobre què passa, molt especialment referit als fets de la política; com si l’explicació no bastés i s’hagués d’estalonar, determinant-la per sobre, exigint de passada els drets d’autor.

Veuran temptatives de relat -abordades des de la ficció o l’intriga, en forma de conte o de novel·leta curta, curtíssima- sobre la decadència i refundació de la socialdemocràcia; de la deriva cap als populismes, de l’autoria intel·lectual dels escarnis, fins i tot del significat dels atributs capil·lars d’algun líder a enderrocar per ser maligne i pervers. Potser alguns seran fins i tot divertits, si obviem llur part sinistra, com els esforços per fer quadrar maquiavèl·licament la idea que “no impedir” no és “facilitar” o que afavorir un govern de corruptes, que no durarà dos dies a no ser de a costa de fer noves concessions, és més responsable que acudir a noves eleccions.

Obres menors d’autors mediocres que avorreixen o fan fàstic. No puc més que encomanar-me a la lectura dels vertaders mestres del relat, com Kafka, Stefan Zweig, qui no va poder suportar veure com Europa s’autodestruïa i es va suïcidar, o Dante Alighieri. Aquest últim, a la Divina Comèdia, un poema formidable del segle XII que és considerat com l’obra mestra de la literatura italiana, ens relata el seu viatge a l’Infern, acompanyat de Virgili, descrivint-nos com és, els nou cercles que el formen i qui hi va parar cadascun d’ells.

És un delit assabentar-se que a la Cinquena Fosa, del Vuitè Cercle, hi bullen en un llac de brea els malversadors que tragueren profit de llurs càrrecs públics. Però, encara ho és més el coneixement que al més pregó de tots, el Novè Cercle, hi van a parar tots els traïdors contra qui confien.

Llàstima que només sigui un relat. Un més. Tot i que n’estic ben segur de que hi ha infern i de que és ben real.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *