Rescatem autopistes

Diuen que no hi ha diners a la caixa, que potser s’hauran d’apujar impostos, que els ciutadans ens hem de continuar estrenyent el cinturó, que tal vegada no tindrem dret a una pensió quan ens jubilem perquè la caixa està buida. Però al mateix temps ens assabentem que el ministeri de Foment té previst ‘rescatar’ 9 autopistes que segons la patronal de grans constructores Seopan es calcula que costarà uns 5.500 milions d’euros. Pel que sembla, com sempre, hi ha diners per unes coses i per altres no.

Perquè ho entenguin millor aquells que no estiguin tan posats en la matèria: el que farà l’Estat serà assumir els deutes d’aquestes vies que eren deficitàries per no tenir un volum suficient de trànsit. Dins d’aquestes 9 vies, n’hi ha dues que són els casos més sagnants: les radials madrilenyes R-3 i R-5. Aquestes vies, segons el propi ministeri, no arriben ni tan sols al nivell de vies de molt baixa ocupació, que són les que tenen menys de 7.000 vehicles diaris.  L’R-3 té 5.400 trànsits diaris i l’R-5 en té 5.700 (segons dades de 2014). I com és que tenen tan poc trànsit? Doncs perquè son vies de pagament que es van construir per competir amb altres vies d’accés a la capital que cobrien les mateixes rutes però que són gratuïtes. En aquest cas l’A-5 i l’A-3, que tenen 53.000 i 81.000 trànsits diaris. És a dir, com era d’esperar, oh sorpresa!: l’usuari prefereix trobar trànsit però no haver de pagar. A veure, imbècils (del tot) tampoc ho som. I qui va fer aquesta planificació?

Doncs per trobar els culpables d’aquest desastre no cal anar massa enllà, poc més d’una dècada. Va ser el segon Govern d’Aznar, amb Álvarez-Cascos com a ministre de Foment, qui va autoritzar aquesta barbàrie de ciment i inversió. Tal i com explica Germà Bel sempre, Aznar volia que Madrid tingués els mateixos accessos que París: onze. Era igual si eren útils o no. Van permetre que una empresa privada construís i explotés vies innecessàries que ara han de ser ‘recomprades’. El negoci, per l’inversor privat, era segur: tu construeix (a base de crèdits, òbviament), que si després el negoci no és rentable, ja vindrà l’Estat. Un nou exemple d’obres públiques (i privades) fetes sota criteris polítics i no de mercat. Per això tenim aeroports i trens sense passatgers, autovies sense cotxes… I després ens estranyem que la nostra economia no progressi? Però com ha de progressar??? I la principal qüestió: per què no es tanquen aquestes vies i ja està?

Perquè quan hi ha una resolució anticipada de la concessió existeix la RPA (Responsabilitat Patrimonial de les Administracions Públiques), on l’Estat es compromet a abonar al concessionari l’import de les inversions. En teoria és com si l’Estat avalés davant dels bancs, però en realitat és una xarxa de seguretat pels que la construeixen.  Per tant, una vegada més, i com sempre, la factura li toca pagar-la al contribuent. Però no es preocupin, que aquí ningú respondrà perquè les estimacions de circulació fossin sobredimensionades. Aquí no respon ningú, només el ciutadà, que ha de veure com uns diners que haurien d’estar destinats a altres coses més importants han d’anar a pagar infrastructures que ningú necessitava. De nou, un #oletu per la planificació. El proper cop que vagin a urgències i estigui l’hospital amb manca de recursos o que consideri que la qualitat de l’escola del seu fill ha baixat per les retallades, o que no troba escola bressol per la seva criatura, recordi que diners sí que n’hi havia. Però un cop més se’ls han quedat els bancs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *