Respectar els morts

Rita Barberà moria ahir i sacsejava la política espanyola. El panorama es dividia entre els que no tenien cap pena per la finada i els seus companys de partit que tenien remordiments per haver-la fet fora i ara sí la defensaven. Tot molt espanyol, un mor i automàticament han d’expiar els seus pecats. Un minut de silenci a primera hora de la sessió al Congrés no era més que l’inici d’un llarg i pantanagós dia. Els podemites van decidir no anar-hi i els peperos es van indignar, perquè els morts diuen se’ls ha de respectar malgrat s’hi estigui en contra. ¿Sí?¿Sempre? S’hauria de recordar als populars que quan al 2010 va ser Labordeta el que va traspassar, el Congrés es va negar a guardar aquest minut. Tan criticable va ser aquell fet com el d’ahir.

El debat és candent: sempre s’ha de honrar els morts? I encara més: tothom ho ha de fer per obligació? Un minut de silenci és una forma d’honrar la persona que ha marxat, però no té sentit que això hagi de ser una imposició per tothom. Sobretot perquè la finada no va mostrat en vida mai respecte per ningú més que pels seus. Durant molts anys va encadenar majories absolutes a l’ajuntament i això li va permetre pensar que el consistori era casa seva i que podia fer i desfer el que fos. Va anar recollint enemic polítics, menyspreant contraris (com a les víctimes de l’accident del Metro de València, de les quals es va riure en públic i a la seva cara) i actuant amb una actitud de supèrbia que fa difícil que algú que no fos dels seus la trobi a faltar. És així de trist, però tal faràs tal trobaràs.

Ara que ha marxat tots l’hem de trobar a faltar diuen, però fa dos dies no era més que una empestada pel seu partit, imputada en diversos casos de corrupció i que no mostrava cap respecte per l’institució a la qual representava (el Senat, allà on es dormia i passava hores al bar). Tal vegada sí que, com diuen, ho estava passant malament per la seva situació, però dubto que fos per penedir-se de tot el que havia fet, sinó per la seva estrepitosa caiguda després d’haver estat una persona tan influent en la política espanyola. Així que no anar a un minut de silenci no és cap falta de respecte, sinó que és el més proper a allò que si no pots dir res bo d’algú que acaba de morir, doncs millor no diguis res. Així que de la mateixa forma com els Joglars van acomiadar-se de Franco en aquella deliciosa pel·lícula, el millor que se li pot dir a Rita Barberá és que tingui un bon viatge, excel·lència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *