Responsabilitat patrimonial

El principal objectiu és que les infraestructures segueixin operatives i els ciutadans puguin seguir utilitzant-les. Aquestes paraules del ministre de Foment resumeixen el despropòsit que envolta, ha envoltat i envoltarà la construcció i posterior rescat de vuit autopistes de peatge que arrosseguen un deute milmilionari i que ara “revertiran” a l’estat; un estat (tots nosaltres) que haurà de fer front a uns costos d’uns 5.500 milions d’euros (segons els càlculs de la patronal de les constructores).

Doncs no, senyor de la Serna, el principal objectiu no hauria de ser aquest, sinó el de garantir que aberracions com aquesta puguin tornar a passar. Com es pot argumentar que unes empreses optin a unes concessions en base a un determinats càlculs de vehicles que s’han demostrat fora de tota lògica i que la seva inversió estigui protegida per la denominada responsabilitat patrimonial de les administracions públiques? És a dir, que si aquestes grans empreses no assoleixen els beneficis esperats, ens toca a tots els ciutadans fer-nos càrrec de les pèrdues.

Encara més enllà, cal abandonar el model que en gran part ens ha portat a aquesta situació (i que alguns somien en recuperar). No oblidem que la gestió de les autopistes ara rescatades no era el vertader negoci, sinó, per una banda, la seva construcció, incloent els sempre presents sobrecostos, tant en l’expropiació dels terrenys com en la pròpia obra; i, per una altra, tota la promoció immobiliària que hi anava aparellada. Les autopistes radials de Madrid, per exemple, estaven destinades a ser les artèries que alimentarien el creixement de noves urbanitzacions perifèriques, en una època on tot era bauxa i descontrol. Però (afortunadament) va esclatar la bombolla, i l’ona expansiva va frustrar l’optimisme i les previsions desmesurades i, paradoxalment, aquells que defensen a ultrança el liberalisme i la mínima intervenció de l’estat corren a rescatar amb doblers públics als grans empresaris que no poden quadrar els comptes. I com a colofó, estam obligats a escoltar a l’anterior ministre afirmant que aquest rescat pot ser “un bon negoci”.

El més preocupant, però, és que tot s’ha fet des de la legalitat. És a dir, que continuam promovent un model de privatització dels beneficis i socialització de les pèrdues que únicament beneficia a uns pocs (no oblidem l’escàndol de Castor), mentre se segueix acusant als ciutadans de viure per sobre de les seves possibilitats. Esperem que la lliçó hagi quedat ben apresa i no tornem a viure situacions inacceptables com aquesta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *