Rita Barberá

És sens dubte la notícia de la setmana, i no tant per la seva sobtada mort en un hotel de Madrid a causa d’un infart, sinó per la utilització política que se n’està fent. La senadora del Grup Mixt (cal no oblidar aquest aspecte) Rita Barberá va morir en la mateixa soledat que feia mesos que patia per part dels mateixos que ara intenten culpabilitzar a l’oposició, als mitjans de comunicació i fins i tot a les xarxes socials. Era una de les peces més cobejades d’una cacera sense quarter, han arribat a afirmar alguns membres del Partit Popular, la formació que va teixir una espècie de cordó sanitari al voltant de la que, avui, és la millor alcaldessa que ha tengut Espanya.

La mort d’una persona no pot ser mai motiu d’alegria, i de ben segur que els seus companys de partit lamenten sincerament el traspàs de Barberá, però això no la pot convertir en una màrtir ni fer oblidar els obscurs assumptes, encara no aclarits, que l’afectaven directament. De la mateixa manera que és criticable l’abandonament de l’hemicicle per part del grup parlamentari Unidos Podemos durant el minut de silenci decidit per la Mesa (vista la polèmica i la discrepància amb casos anteriors, s’hauria d’establir un protocol que evitàs la discrecionalitat política en aquest tipus d’actes simbòlics), també cal condemnar les paraules, per exemple, de Rafael Catalá: “Cadascú tendrà sobre la seva consciència les barbaritats que ha dit sobre Rita Barberá sense cap prova”. No resulta perillós que en una democràcia el ministre de Justícia qüestioni les investigacions de la Guàrdia Civil, el Tribunal Suprem i la Fiscalia Anticorrupció?

Un altre argument comú entre els populars és que la pressió mediàtica i social han estat la causa última de la mort de la senadora. «La heu condemnada a mort», va arribar a dir Celia Villalobos, que assegurava que Barberà estava molt dolguda amb la seva situació personal. Això sí, cap paraula de buit que li feia la seva formació a partir de l’esclat del cas Taula (que l’exvicepresidenta del Congrés, aquella que intentava superar l’avorriment de les sessions amb videojocs, redueix a una minúcia: «allò dels mil euros»).

Per tant, resulta curiós com el fet tràgic però inevitable de la mort pot transformar de manera tan radical el tractament públic que es fa envers una persona. I aquí és precisament on la majoria ha fallat, en no saber diferenciar la vessant humana del traspàs i el caire polític que lògicament hi va aparellat. Hom pot estar afligit i trist per la mort de Rita Barberà, però el que dimarts era motiu de crítica i fins i tot d’expulsió no pot oblidar-se després de conèixer la notícia. Com es deia abans, no es pot caure en la utilització política d’una defunció sobtada, però tampoc en la hipocresia i la falsedat que, per molt que ho intentin, no esborraran els moments obscurs de l’exalcaldesa. Entre ells, el menyspreu que sempre va demostrar a les víctimes i familiars de l’accident del Metro de València.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *