Sanitat en precari

La contínua precarització del mercat laboral, que cada cop menys persones s’atreveixen a negar i que s’està promovent des dels poders públics (la Reforma Laboral n’és un bon exemple), no és només cosa del sector serveis o de llocs de feina de baixa qualificació vinculats a la construcció o al turisme. Un dels pilars de l’estat del benestar, la sanitat, tampoc no s’escapa d’aquesta dinàmica.

Dins el sistema públic de salut és dona una curiosa paradoxa: per una banda, se situa com a tercer problema personal dels espanyols, només per darrere de l’atur i les qüestions econòmiques, segons dades del darrer baròmetre del CIS; per una altra, dins l’imaginari popular continua sent considerada com una de les millors del nostre entorn (i això vol dir del món), gràcies fonamentalment a un punt fonamental: els seus professionals.

Uns professionals que estan patint cada cop més la precarietat i la temporalitat laborals, situació que, malgrat els seu esforç diari, pot arribar a afectar a la qualitat assistencial que reben els ciutadans. Segons una enquesta molt recent, només la meitat dels metges espanyols tenen la seva plaça en propietat, mentre que un de cada tres va encadenant contractes de durada inferior a sis mesos (un percentatge menor però preocupant només pot aspirar a contractes per dies).

Aquesta situació inestabilitat, segons l’Organització Mèdica Colegial, està afavorint que molts professionals s’estiguin marxant a altres països a la recerca de millors oportunitats professionals. Per tant, s’estan dedicant recursos a formar capital humà que després no pot exercir (i per tant donar rendibilitat econòmica i social) a l’estat espanyol.

No es tracta, com afirmen alguns, de blindar privilegis, sinó de garantir unes condicions laborals i professionals adequades per a un col•lectiu que en massa ocasions està obligat a fer jocs malabars per suplir les retallades (en molts de casos de caire ideològic, amb la privatització i la mercantilització de la sanitat com a objectiu) i la manca d’eficiència d’un sistema sanitari públic que necessita de reformes (que només poden afrontar-se amb voluntat política) per seguir mantenint els adjectius d’universal i de qualitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *