Sant Antoni i el Mal de foc

En la solitud i el silenci, que amplifica qualsevol fressa, la remor del cos es transforma en un gran enrenou acompanyat de coïtja i giscar d’entranyes que, ben aviat, en una metamorfosi diabòlica, encén la calentor que enrogeix la pell de baix a dalt, fins a esdevenir foc.

La temptació concupiscent es presenta, altre cop, com si no hagués passat el temps, com un dels grans enemics de la vida ascètica, aquesta ètica de la vida que s’oposa als plaers.

Altre cop caldrà representar l’expulsió de la sensació obscena i enrogida que, per aquest mètode, es converteix en imatge, prototip de la mascareta que il·lustra l’horrorós aspecte d’un dimoni socarrat; perdonin: una projecció paranoica d’allò que empeny des d’endins i des de baix transformat en belluma dansant, en dimoni o follet, que ens fustiga com si vingués de fora de la pell quan és la pell mateixa que reclama ser acaronada i alliberada del foc encès.

Caldrà aleshores afirmar que els pobles de Mallorca que tenen més dimonis són els més afectats per la fortor i coentor dels epitelis íntims?, si cerquem els indicis també en les sublimacions -perquè la coentor podem trobar-la transformada en condiment d’un arròs- al darrer de la presència del coent a la cuina mallorquina, que condensa la satisfacció i el càstig de l’oralitat i l’analitat, hi trobaran clars indicis de per on sovinteja més la presència diabòlica!

Conclouran que res té doncs d’estrany que el pare dels eremites, Sant Antoni, un egipci de fa 1800 anys, sense papers, un sant frustrat per voler morir màrtir que mai no ho va aconseguir i a més va durar molt -devers 105 anys, segons ens ha arribat per Sant Atanasi- sia sant per la força del control exercit en haver-se sentit afectat per fortes temptacions carnals.

Passa que no ha sigut mai sant qui ha evitat les temptacions per tal d’evitar el pecat. El mèrit s’ha d’atribuir a qui estant enrevoltat d’elles les ha vençut amb la força de l’esperit moral. Sense importar si ha estalonat la gesta amb unes quantes xanglotades amarades d’aiguardent o d’herbes, una benedicció de la terra quan es fa amb seny. També el control pot ser profitós.

És l’aspecte que demostra el tarannà heroic de l’amic, manescal i benefactor dels ases, perquè en la mesura que les temptacions eren fortes, més creixia en resistència i, amb ella, en santedat. Una vida massa torturada però ben retribuïda en acabar sent patró de bèsties de pota rodona, traginers i tots quants altres dotats de pèl o de ploma per la relació de conhort que hi trobava en llur companyia.

D’altra banda, si de representacions condensades es tracta, i sent la devoció al sant una devoció pagesa…, què millor que un porcellí, a la seva dreta, per evocar la carn pecadora; i, a l’altre costat, a la seva esquerra, el foc que ensems que crema, purifica i ho deixa tot en un no res?

Els hi diran que el Mal de Foc, o el Mal de Sant Antoni, era l’ergotisme -una malaltia greu molt estesa arreu del món medieval, provocada pel fong del sègol que allibera l’ergotamina, un precursor de l’àcid lisèrgic- afecció que provocava unes nafres i llagues terribles a les extremitats i un dolor insofrible. Que l’ordre que fundà l’Abat es dedicava a tractar de reduir-lo. Que encara poden visitar el preciós claustre oval de l’Hospital per a Malats de Foc al carrer de Sant Miquel, avui propietat d’un banc, o l’Església de Sant Antoniet enfront d’on encara es fan les beneïdes d’animals, animalots i animalons a Palma.

Tot això és cert.

Però encara ho és més la necessitat de bauxa sempre i quan els dimonis no se’ns enduguin.

Visca la festa!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *