Sempre, la mateixa història…

Tant la Constitució com l’Estatut d’Autonomia consideren com a llengües oficials en el territori de les Illes Balears el castellà i el català (article 4.1 de l’estatut), si bé, i d’acord a aquestes normatives, només és obligatori el coneixement de la llengua castellana. L’article 4.2 estableix que “Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma.” i el 4.3 estableix que “Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears.” Emperò, la Plataforma per la Llengua va arribar a comptabilitzar l’any 2009 prop de 500 disposicions legals vigents que prioritzen l’ús del castellà en detriment del bilingüisme català-castellà. A Balears s’han fet passes per defensar la llengua catalana: l’any 1986, s’aprovava la Llei de Normalizació Lingüística que garanteix, en teoria, l’atenció en català a l’administració pública. El 1997, s’aprovava el decret de mínims, que estableix en un 50% el nombre de classes que s’havien d’impartir en català.

Ara m’he assabentat per la premsa que, en el que pareix una concessió als sindicats d’infermers i metges, el català no seria requisit durant dos anys. Una “moratòria”, si s’aprova finalment el Decret que està actualment a debat. No entraré a debatre sobre la conveniència de l’estratègia o no del Govern i dels sindicats, ni de si finalment pareix que el decret s’esmenarà, ni entraré tampoc en recalcar que la normativa ja preveu excepcions per a què la sanitat mai quedi desatesa per falta de professionals… no.

Jo vull xerrar de la “funció pública” i la “vocació de servei”. Un metge, un mestre, un policia, un bomber, un administratiu del Govern… han volgut fer-se treballadors públics: i més enllà del bon horari i el sou respectable –que no alt!- han assumit un contracte amb la societat, siguin fixos o interins: ningú els ha vingut a cercar, ningú els hi va demanar que “es sacrifiquessin” per al país… i quan assumeixen “la funció pública” han d’assumir que treballen per al conjunt de la societat.

Em fa mal, doncs, sentir-ne comentaris porucs de gent que, al final el que em pareix és que no vol es estudiar català “perquè no”… No entraré en temes personals, però llegint aquesta notícia vaig recordar que una vegada vaig veure com a un Hospital no entenien –tot i la bona voluntat dels sanitaris- a una senyora que, entre nirvis, no podia expressar-se bé en castellà (i aquesta no era gens gran). En aquell moment em vaig empegueir del país que tenim. Dels treballadors públics “que prioritzen” el seu benestar als interessos dels seus pacients. Dels partits polítics que volen treure rèdit electoral de la inconsciència de molts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *