Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia

Sembla mentida que l’any 2017 haguem de recordar una màxima com aquesta. Sembla mentida que tinguem una Audiència Nacional que condemni un al·lot per les seves cançons raperes. Sembla mentida que una al·lota sigui jutjada per uns acudits sobre l’almirall franquista Carrero Blanco, 44 anys després del seu assassinat.

Sembla mentida que parlem de tantes mostres de manca de llibertats, sembla mentida que prosperin denúncies de persones amb mentalitat totalitària i antidemocràtica. Sembla mentida i no ho és. El poder judicial, el món de la justícia necessita molta formació permanent, reciclatge, en els principis democràtics que inspiren l’avanç dels pobles d’arreu del món.

S’ha estudiat molt la història dels anys de la transició del franquisme a la democràcia. S’ha analitzat el paper dels partits polítics, de la monarquia, de l’exèrcit… Sabem que no fou una ruptura com la portuguesa de 1974, aquí després de la mort del dictador el 1975 molts aparells de l’Estat acceptaren la realitat dels canvis perquè no els quedava altre remei.

I un d’aquests aparells, la tercera branca de la divisió dels poders, el judicial, no tingué la depuració necessària d’aquells que eren franquistes jutjaven als demòcrates, els condemnaven per pensar diferent, i de cop i volta es digueren ells mateixos demòcrates de tota la vida.

La dreta conservadora representada pel Partit Popular s’ha sentit hereva del franquisme. A la transició tenia l’exèrcit com a aliat i pogué imposar la redacció d’alguns articles de la Constitució del 1978. Després de l’entrada a l’OTAN el 1986 les forces armades varen haver de fer una modernització a marxes forçades, amb jubilacions i retirs d’aquells comandaments més majors.

No hem tingut una obligació externa de «modernitzar» el món judicial, com la de l’exèrcit. Hem assistit amb incredulitat a la «politització» de la justícia, amb nomenaments com el del President del Tribunal Constitucional a un militant destacat del PP, mentre es margina de manera escandalosa aquelles magistrades que han estat proposades per grups d’esquerres.

No ens hauria d’estranyar que es mantingui un organisme com l’Audiència Nacional quan ja no hi ha l’origen de la seva creació. Les imatges del Tribunal Suprem jutjant l’exdiputat Francesc Homs ens ho diuen tot, uns magistrats que no accepten ni tan sols un exemple casolà en una intervenció de l’acusat.

I malgrat tot, continuarem creient que sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia, i ho repetirem les vegades que calgui. Les persones demòcrates valoren les llibertats aquí i arreu del món. Aquelles altres que se sentien còmodes amb el franquisme, que consideraven delinqüents aquells que pensaven lliurement i lluitaven per acabar amb la dictadura, no poden tenir mai la mateixa valoració de les llibertats.

En el món judicial és evident que hi ha magistrats i jutges demòcrates, noves fornades de professionals formats en els anys posteriors a la Constitució del 1978, no hi ha dubte, representants de la judicatura que s’indignen en veure sentències com les que condemnen la llibertat d’expressió. També hem d’esmentar aquells que lluitaren des de dins per canviar el poder judicial, fiscals, jutges, magistrats que s’arriscaven per defensar els lluitadors per la democràcia.

Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia, així de senzill i de contundent. Tornarem a dir-ho al carrer, amb ajuts, amb solidaritat cap aquelles persones que pateixen aquesta mancança escandalosa avui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *