Sense militància no hi haurà els canvis que calen

És una vella veritat que sovint s’oblida. Els canvis socials progressistes no surten per casualitat. I si surten de manera inesperada, no es consoliden sense estructures estables de participació cívica. Militar ja sia en un partit polític, un sindicat o una associació ciutadana sense ànim de lucre, suposa una auto-disciplina. Sols es pot entendre des de la fermesa d’uns ideals i d’unes conviccions. Militar suposa auto-imposar-se una rutina de reunions, d’assumpció de feines, d’obligacions voluntàriament assumides. Implica dedicar temps, lectures, formació…Suposa un esforç físic i mental per augmentar la pròpia capacitat de comunicació social, l’habilitat d’aprendre a escoltar el que diuen els altres, a posar en ordre els teus propis pensaments, cultivar la sociabilitat, col·locar el propi ego en un marc de relativitat i en un terreny de prioritats compartides i assumides col·lectivament.

Militar no és còmode. Però alhora és també gratificant. La vida personal en la dinàmica de la militància col·lectiva agafa unes dimensions i unes potencialitats inesperades. Aprens a superar els propis límits individuals que te semblaven impossibles d’ultrapassar. Les alegries dels èxits compartits són inoblidables. I en les derrotes també funcionen la companyonia, l’amistat, la solidaritat… La militància de la gent que té unes conviccions fermes, produeix uns efectes d’enriquiment moral i de personalitat de valor incalculable, que contagien també al col·lectiu del que formen part. El mercat no pot mesurar aquest tipus de valors. No ho pot entendre. Per això ho menystén. Un ciutadà és més conscient quan participa en un o altra àmbit de l’esfera pública. La vertadera democràcia de base enriqueix moralment al que la practica i li dona uns mecanismes d’autodefensa front a les veritats oficials dels mitjans de comunicació de masses. Per això ajuda també a moralitzar al conjunt de la societat.

No de bades Marx repetia aquella famosa frase de que els filòsofs fins ara han interpretat la societat. El que han de fer per entendre-la, és intentar transformar-la. No necessitam salvadors il·luminats que ens prometen tot el que ens agrada sentir. Necessitam l’articulació d’una gran majoria de persones individuals que auto-organitzin de manera col·lectiva el seu propi auto-alliberament. El coneixement vol una validació en l’acció i l’acció suposa l’obertura de nous coneixements. La famosa relació entre la teoria i la pràctica, vàlida no tan sols per a la pràctica transformadora de les esquerres, sinó també per a qualsevol teoria del coneixement.

Per què ho oblidam quan és tracta de canviar una societat que no ens agrada? Per què al primer entrebanc cercam l’excusa per a tornar a la comoditat dels nostres llars? Per què pensam que el refugi en la pròpia individualitat ens farà més feliços, quan estam enrevoltats d’un món que tanmateix la farà impossible? Identificar felicitat amb egoisme sols és possible des la posició del cinisme intel·lectual i de l’auto-engany.

No hi ha que anar a cercar a na Maria per sa cuina. El concepte de ciutadania en el mon capitalista va lligat al concepte de votar cada quatre anys, a la gent alienada a casa seva i a veure la política com els espectadors d’un camp de futbol. Pots canviar d’equip, però sempre animant des de la grada, i si més no, pontificant des de el sofà de la casa, del malament que ho fa l’entrenador o els jugadors quan perden. Aquesta il·lusió també la poden donar les noves xarxes socials. El que tenen de gran potencialitat de comunicació, ho tenen de perill si sols es queden en la reproducció de tuits, m’agrades i de gent que polemitza amb contraris que tanmateix mai s’escolten.

També pot passar si les polítiques de canvi sols posen els ous en la panera de la gestió. El dia a dia és el que marca el termòmetre dels canvis. I la força de la militància organitzada és el que garanteix que el que és guanya en un dia, no és perd a la legislatura següent. Convé no oblidar-ho. La gran torrentada de la cultura mediàtica dominant, ens dur a veure la complexitat de la vida com a simples espectadors. Sols és pot combatre des de la militància ferma i intel·ligent. La militància per ella mateixa no garanteix els canvis. Però sense ella són impossibles.

Un comentari a “Sense militància no hi haurà els canvis que calen

  1. Pep, una reflexió molt encertada en un temps en que la crisis més important es la crisis de pensament, de reflexió y de manca de participació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *