Seny

La meva llengua materna és el castellà, el català l’he après de ’major’. Eivissa m’ha regalat moltes bones coses i una d’elles ha estat poder aprendre’l. Tinc notables limitacions lèxiques i expressives però vaig fent. Vull dedicar aquestes línies a una paraula catalana a la qual tinc especial estima i que crec que no té una equivalent exacta en castellà: seny. De fet, em sembla que la millor aproximació requereix de dues paraules: sentit comú. Del mot ’seny’ m’agrada tot, la seva brevetat, la seva sonoritat i el seu significat. La definiria com una paraula modesta amb gran potència expressiva.

 

De segur, estimada lectora o lector, que, mirant la realitat que ens envolta, has pensat que seny és el que més ens fa falta i del que menys n’hi ha. Avui estic positiva i he triat, per mostrar-vos, uns quants exemples de seny que he trobat aquests dies.

 

Trilingüisme. La decisió del Govern Balear d’imposar el Decret sobre el Tractament Integral de Llengües (TIL) de forma exprés, sense negociar i amb una evident manca de recursos materials i humans no ha fet més que deixar a la vista que l’objectiu real no és altre que atacar la llengua catalana i carregar-se els  processos de la seva normalització lingüística. Aquesta voluntat ideològica disfressada d’excel·lència educativa ha vingut acompanyada d’arguments absurds i d’impossible defensa. Un dels més cridaners ha estat l’afirmació del President Bauzá en relació a la immersió lingüística com a causa del fracàs escolar a les Balears. Al mig d’aquest debat, vaig trobar un tuït que em va resultar alliçonador, missatge clar, senzill, irònic i carregat de raó: “@Ribalaiga: Parlant amb la filla major del meu vesi marroquí em diu que parla àrab, francès, castellà i català. Una víctima de la immersió sens dubte”.

 

Dades d’atur. Aquesta setmana hem conegut les xifres d’atur i ocupació corresponents al mes de maig. Unes dades que han estat rebudes pels governs central i autonòmic com si d’una festa es tractés. Els més llançats han arribat a parlar de la llum al final del túnel i del que el pitjor de la crisi ja ha passat. I, clar, aquesta algaravia ha amagat indicadors com la precarietat dels contractes, l’exili laboral, la disminució del nombre de persones sense ocupació que cobren prestacions o la desesperança per trobar feina que duu a milers de treballadors i treballadores a deixar d’apuntar-se a les llistes de l’INEM o SOIB. Doncs bé, entre tanta remor vaig rescatar aquesta sensata reflexió que ja m’agradaria que l’hagués llegit més d’un polític del PP: “@carlosgomezgil: ¿Conocéis algún otro país con más de 6 millones de parados, donde más de 4 millones de personas viven de la caridad y el Gobierno esté feliz?”

 

Terrorisme. L’altre dia vaig assistir a una xerrada organitzada per Entesa d’Eivissa. El convidat era el diputat de Amaiur Rafael Larreina qui ens va explicar la seva visió del procés de pacificació i la situació actual d’Euskadi. Amb un discurs tranquil i pedagògic ens va apropar a la realitat d’un país que jo qualificaria d’esperançadora. Vaig apuntar dues frases que em vàrem agradar de manera especial. La primera estava relacionada amb el que considerava elements indispensables per aconseguir la pau: “la discreció, el diàleg, l’absència de partidismes i tenir clar que l’únic vencedor ha de ser la societat”. D’altra banda, la segona, més breu, estava referida a quina havia de ser l’actitud en la negociació amb els que defensaven l’estratègia de la violència: “Més important és convèncer que vèncer”. I vaig pensar en la validesa ’universal’ de raonaments tant assenyats.

 

Anava a tancar l’article amb alguna consideració sobre sí és cert o no el tòpic de que “el sentit comú és el menys comú dels sentits” quan m’ha arribat el seny fet notícia: “El Parlamento Europeu premia la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) per la selva defensa dels dret dels ciutadans”. Que cadascú conclogui com vulgui, jo em quedo amb aquest bon sabor de boca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Seny

La humiliació és una de les pràctiques més repulsives. Provoca grans trastorns emocionals en la persona o persones que són objectes d’ella. Es dóna de moltes maneres i en molts d’àmbits, tant a nivell individual com social. Si parlem del món escolar, el «bullying» és una tortura sistemàtica -preferentment de maltracte psicològic, sovint físic-que té com a fi la intimidació de la víctima i l’afirmació del poder del botxí. En el treball, el «mobbing» és un assetjament psicològic continu per part dels companys, o pel seu cap, per tal de que la víctima renuncii al lloc que ocupa. La humiliació és aplicada recurrentment pels maltractadors, de dones, d’infants; de gent gran. Pels caps autoritaris. Per les «high class». Pels colonitzadors i esclavistes. Pels traficants de dones i proxenetes. Sempre suposa el desplegament de la perversió sàdica en alguna de les seves expressions.

El despreci cultural i lingüístic dels pobles, juntament amb l’espoliació són ingredients perillosos d’un coctel que es diu humiliació. S’ha assenyalat que les condicions del Tractat de Versalles del 1919, especialment pel que fa al pagament de reparacions per causa de la guerra, foren un dels factors més importants del col•lapse econòmic de la República de Weimar i de l’eclosió del nazisme, que va sucar del poder polític manipulant magistralment el valor de la recuperació necessària del sentit de dignitat del poble alemany prescrivint dosis massives d’orgull ètnic per extingir la culpa del ciutadà que havia estat damnificat en la seva identitat. El poble alemany va passar de víctima a agressor i genocida.

Les irracionalitats que cometen els pobles en nom de la identitat són abundants perquè toquen estructures tendríssimes. Cal preocupar-se seriosament per les agressions i reaccions identitàries. Qui agredeix prement la tecla de la identitat no deu ser massa conscient del foc que està encenent.

Vull recollir una reflexió que aportava Salvador Cardús al diari Ara. Dispensin la cita llarga, però el seu article és bastant més llarg i crec que val la pena tenir-ho en compte. Escrivia: « I COM HO TENIM, ELS CATALANS? Primer, anotem el fracàs polític de l’Estatut del 2006 i el descrèdit dels darrers dirigents autonòmics a les Balears i el País Valencià, que junt amb la gravíssima crisi econòmica, ens han robat l’horitzó d’autogovern. Sumem-hi, després, la llarga història d’humiliació lingüística i cultural, a més de la depredació econòmica que no cessa, en què semblen especialment obsessionats: més espoli fiscal, més depredació cultural i més agressió lingüística, ben exemplificats en la recent i brutal provocació de Bauzá cap a l’ensenyament del català a les escoles balears. I, a tot això, afegiu-hi els sentiments i les idees llargament articulades de les minories políticament conscients, molt preocupades per la prosperitat del país, si més no des de Joan Fuster, del qual aquests dies celebrem els 50 anys del seu Nosaltres, els valencians . Tenim tots els ingredients, doncs. Que llavors ningú no digui que s’ha sorprès del final d’aquesta història. Com dirien els entesos, serà de manual»

Estem en un moment molt delicat. Els qui parlen català entendran que s’haurà d’extremar el seny. No sé quina paraula en espanyol podria ser equivalent a la catalana. Potser en faci falta més d’una. En tot cas, que s’apliquin totes les virtuts cardinals i teologals perquè el PP faci moderar el discurs de la seva Secretària General, la Sra. Cospedal, que ha començat molt malament parlant de xantatge i amenaces del Sr. Artur Màs quan aquest va de missatger del poble català o els ensurts del Sr. Gallardón -cada dia es llueix més- dient que «Espanya no està cansada de Cataluña: la admira»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *