Sí… però no (en resposta a Lluís Segura)

Ara fa uns dies, Lluís Segura va publicar un article d’opinió a dBalears titulat: Una nova generació de sobiranistes demana pas“. Al text, en Lluís explicava diversos punts en què discrepava amb bona part dels ponents, així com també recalcava les enormes coincidències programàtiques entre tots els assistents. No negaré que entenc els neguits de l’autor, així com també puc coincidir en bona part de la seva anàlisi. Emperò, no m’he pogut estar de contestar-li. Primer per exposar el meu punt de vista com a ponent que va participar activament a les jornades i segon, perquè en Lluís, amb el seu escrit ple de serenor i voluntat constructiva, va obrir la porta a un sa i interessant debat.

Així, per començar, crec que per entendre els reptes als quals s’enfronta el mallorquinisme, avui, hauríem de partir de tres constatacions:

1) Per a molts illencs el mallorquinisme és pot definir com un moviment que lluita per la defensa i promoció de la llengua catalana. I això és una derrota dels sobiranistes, i ho és perquè no és cert: els militants mallorquinistes han lluitat (i lluitaran!) per la nostra llengua i cultura, però també per altres moltes coses, com la justícia social, la república, els drets civils, l’ecologisme, els drets de les dones, el petit i mitjà comerç…

2) El mallorquinisme s’ha construït al llarg dels anys com un moviment defensiu… perquè fins ara no ha pogut actuar de cap altra manera! Des del final del franquisme fins avui, els partits polítics de país han hagut de lluitar contra els continus atacs i greuges que ha sofert la societat mallorquina, la seva llengua i la seva cultura de la mà del PP (i en menor mesura, del PSOE estatal). Això ens ha impedit, en molts casos, prendre la iniciativa política.

3) El mallorquinisme és un projecte fet per i per a les classes mitjanes catalanoparlants, i és aliè a àmplies capes de la societat.

Davant aquests tres fets, jo em planteig la següent pregunta: com podem fer que el mallorquinisme arribi a més gent?

Se m’ocorr una resposta (en pot haver moltes!): La base social del mallorquinisme pot arribar a nova gent desmuntant mites, arribant a nous votants i prenent la iniciativa política.

Així, crec que els mites es desfan destruint estereotips i fent èmfasi en aquests aspectes del teu discurs que fins ara son invisibles per a la majoria: tu, Lluís, vols xerrar de Països Catalans, història i llengua…?, molt bé, però no diràs res sobre tu i el teu projecte que no sàpiga el comú dels mortals. Ara, xerra amb dades contrastades de com els sobiranistes han estat sempre al costat de l’ecologisme, de l’ensenyament de qualitat, dels drets socials… potser en sorprendràs a més d’un.

En segon lloc, s’arriba a nova gent entenent que Mallorca, avui, ja no és únicament de llengua i cultura catalanes. Això implica acceptar que hi pot haver diverses formes d’entendre Mallorca i exercir la nostra sobirania com a poble. Hem d’entendre que al sobiranisme hi ha de poder coexistir gent diversa que hi milita per motius diversos, ja sigui perquè “Espanya ens roba”, perquè pensa que només amb un Estat propi el català tindrà el futur garantit o perquè considera que només un partit d’aquí pot defensar els interessos de Mallorca a Madrid…

Si aconseguíssim cohesionar aquesta heterogeneïtat interna, quins haurien de ser, doncs, els mínims comuns denominadors del sobiranisme? Jo crec que dos: 1) La defensa d’un model de país autocentrat, democràtic, socialment avançat i respectuós amb la llengua i cultura pròpies, i 2) la certesa de què només una força política independent dels partits de Madrid defensarà amb efectivitat els interessos de Mallorca.

Això implica aigualir el nostre discurs? Gens ni mica! Perquè el sobiranisme ha de ser un projecte de tots! D’aquells que militen des de fa 40 anys en defensa de la normalització lingüística i dels “nouvinguts” que han arribat per altres motius. Així, no crec que aporti res a un projecte com el nostre analitzar les motivacions que duen a una persona a militar a la causa sobiranista només perquè no siguin les mateixes que les nostres.

Finalment, en tercer lloc, crec que la iniciativa es pren sabent que volem i com ho volem fer. Hem d’obrir nous fronts, hem de construir un Estat: Això hauria de ser el sobiranisme polític a la Mallorca del 2016, ni més, ni menys. I ho hem de fer, a parer meu, no per una visió predeterminada de qui som i que volem com a poble, sinó perquè la història i l’evolució política recent d’Espanya, Europa i el Món indiquen que, sense les eines d’un Estat, les Illes Balears no podrem progressar com a societat.

Les receptes per arribar a construir un estat són diverses, i crec que totes vàlides: evidenciar les contradiccions existents al si d’Espanya, sortir a Tele5, denunciar l’espoli fiscal, treballar per a la plena normalització lingüística, cercar nous interlocutors que connectin millor amb els nous votants als quals es vol arribar, fer lleis per aturar els desnonaments o acabar amb la pobresa energètica, li pesi o no al Tribunal Constitucional…

Entenc que tot això pot fer por, perquè implica acceptar que el camí cap a la nostra Ítaca (que seria per a mi una societat sobirana) no segueix el rumb que ens agradaria ni que havíem pensat en un principi… però el preu a pagar per aquesta incertesa és que potser hi arribarem, a Ítaca. I ho crec perquè allà on s’ha treballat per desmantellar mites, prendre la iniciativa i arribar a nova gent, com Palma i Calvià per exemple, s’han obtingut bons resultats.

Alguns em poden acusar de desviacionista. Jo crec que és un error, perquè evidenciar en termes discursius aquells elements que fins ara no són visibles per a la majoria de la població no implica renunciar a res, sinó simplement, canviar l’òptica. Tu, Lluís, a això li dius tactisme. Tampoc puc estar d’acord, perquè la meva actitud no respon a una conjuntura concreta, sinó a la voluntat de fer un país per a tothom amb els elements que avui conformen la nostra societat: tota la resta, per a mi, són distòpies.

2 comentaris a “Sí… però no (en resposta a Lluís Segura)

  1. Sempre s’ha dit que hi ha d’haver un catalanisme pràctic, tàctic, per atreure nova gent i un catalanisme que estiri el catalanisme tàctic, pràctic quan aquest es desvia de l’objectiu final, assolir un estat que ens permeti mantenir la nostra identitat, el nostre territori i recuperar el benestar que hem perdut. Totes dues estratègies han de coeixistir. Per una banda el PI i el PSM i per l’altra Esquerra i la CUP.
    Per cert, això de mallorquinisme em sona a extremenyisme o murcianisme…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *