Sindicats, cap a on aneu?

És innegable que els sindicats estan passant per una crisi a la qual no se li veu el final. El seu debilitament cada dia és més gran, i aquest és un fet que ens hauria de preocupar força, donat que les nostres relacions laborals es basen en un delicat equilibri tripartit, entre empreses, sindicats i Administració Pública, sent aquesta la fórmula màgica a partir de la qual s’ha sustentat l’Estat de Benestar.

Què és el que ha passat perquè els sindicats especialment els de classe (UGT, CCOO, USO), estiguin perdent el seu paper d’equilibrador de les relacions laborals? Sens dubte el nivell d’institucionalització assolit per les grans centrals els ha passat factura, viure dels diners públics els ha acabat transformant en una mena d’apèndix institucional dintre del sistema, alhora que abaixava la seva credibilitat davant la societat. No es pot estar a les institucions i al carrer al mateix temps!

La institucionalització és la principal raó del declivi dels sindicats, però també n’hi ha d’altres. La Reforma Laboral de Rajoy els ha damnificat minimitzant el seu paper dintre de les negociacions laborals. Tampoc podem passar per alt la baixa taxa d’afiliació dels treballadors espanyols. Aquest fet s’explica a un sistema de negociació, on els acords s’estenen a tots els treballadors i no únicament sobre els afiliats dels sindicats, com passa a molts de països europeus.

Hi ha poques coses amb les quals hi pugui estar d’acord amb Juan Carlos Monedero, però la seva apreciació sobre que, els sindicats es debiliten a èpoques de bonança, que els fa inoperants en temps de crisi, és des del meu punt de vista del tot encertada, perquè això és el que els ha succeït.

I quin pot ser el futur de les organitzacions sindicals? La veritat és que només se m’acudeixen dos possibles escenaris:

1r. Renunciar a qualsevol subvenció o privilegi públic, havent de començar de nou per guanyar-se la confiança dels treballadors.

2n. La desaparició dels sindicats de classe en favor dels sindicats de sector, és a dir, organitzacions especialitzades en la defensa dels interessos de determinats grups de treballadors, com al cas dels maquinistes de tren, pilots d’aeronaus, controladors aeris, funcionaris, ensenyança…

Evidentment i pel bé de la nostra societat la primera opció seria la idònia, d’altra manera, tan sols sortirien beneficiats els treballadors de sectors estratègics amb una alta capacitat de repercussió social mitjançant el dret de vaga. Però sembla que el segon escenari és el que està a poc a poc imposant-se.

En tot cas la solució passa per una acció d’autocrítica i sobretot per la voluntat dels treballadors.

2 comentaris a “Sindicats, cap a on aneu?

  1. lamento mucho la opinión de este señor {FRANCO } porque parece que no sabe lo es un sindicato, con 130 AÑOS DE HISTORIA , y no como dice que es mimbro de un partido que espero que este muchos años en la vida política …….. y que los sindicatos de clase no tenemos subvenciones pero si de defendemos a los TRABAJADORES ESTES ONO AFILIADOS {UN SINDICALISTA DESDE 1973} y los comentarios de alguno de ese MONEREDO creo que sobran

    1. RESPOSTA A ALEJANDRO TEXÍAS.

      En mi artículo narro bajo mi punto de vista cuál es la situación actual de los sindicatos y a qué puede deberse. Y por cierto, precisamente la idea final que destaco es la necesidad de la existencia de los sindicatos de clase como el suyo.

      Gracias por su comentario!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *