Síria i els jocs olímpics

Aquests són els dos temes que omplen les portades de tots els mitjans de comunicació, si ens oblidem de Nadal, d’Adelson, dels Eros andalusos, de Bàrcenes i de Catalunya. Setmana interessant, tot plegat. Comencem per Síria. Avui, uns quants milers de persones anònimes i innocents, sense donar-se’n compte, acaben de rebre el regal, a manera d’esperança, de poder continuar vius, així de simple. Entre aquestes persones hi ha nins, dones, gent gran, enamorats i malalts de càncer, si bé, tot plegat, la majoria són pobres, pobres de solemnitat. I, el més curiós és que cap d’elles sap que aquest regal du el seu nom i, molt menys, la causa anterior de la condemna aleatòria: són tots els que moririen si EEUU decidís atacar Síria. Putin ha posat damunt la taula l’oferta que Bashar al Assad accepti entregar totes les armes químiques de les que disposa el país, que es compten per tones, si no hi ha atac. I sembla que el ONU la vol considerar aquesta fórmula i també Al Assad. I que sigui Putin qui encapçala la proposta!

Pel que fa als jocs olímpics, la pregunta va ser clara: com s’atreveixen vostès, amb un 27% d’atur i amb un dèficit incontrolat, a organitzar aquest sarau. I la resposta va ser de manual, sobre tot considerant el fet que la alcaldessa no va entendre la pregunta: els nostres jocs seran diferents, i, pràcticament, ja ho tenim tot gastat des de fa estona, tanta que tot ja haurà passat de moda quan ho posem en marxa, sobretot si ho comparem amb Tokio. I, a més a més, el negoci ja l’hem consumit i consumat. No va dir-ho el periodista, però més d’un s’ho va pensar. I l’altre preguntador, membre del COI, faltant-li al respecte a l’alcaldessa de Madrid, li demana, i què vol dir això de que seran diferents? Pot ser hagués estat convenient que ho hagués explicat, senyora. Explicar què? degué pensar la senyora, què Espanya és diferent, que no ho sap tot el món, això. Nivell i realitat. La pregunta final potser sigui: algú es pot refiar d’aquest país fet de trossos i mentides i que, mentre parla d’organitzar uns jocs milimilionaris, no pot evitar que es qüestioni el futur de les pensions i, mentre s’aclareix el dubte, vol privatitzar la sanitat pública? La resposta final també és evident: deixi-ho corre i anem a pel 2.024. I tant que ho som diferents. Pot ser sigui per això que els catalans, i alguns altres, vulguin deixar de ser-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *