Sobirania… NO

Responsabilitats, obligacions, feina… Drets? Això és el que defineix (mitjançant una explicació bastant reduccionista) el que és una persona adulta. L’adolescent baix la tutela dels seus pares, anhela llibertat, que no sempre té, o en certa manera és limitada. Però això no queda en el típic ”Dues hores més” al moment de sortir de festa i intentar tornar més tard, sinó que va més enllà, cap al lliure albir, tenir el control propi sobre les nostres accions i impregnar­nos d’una visió critica pel que fa el món que ens envolta. Com ens digué Immanuel Kant, a l’avantguarda de la Il∙lustració, l’emancipació de l’ésser humà, és quelcom fonamental. Avui en dia, si aquestes condicions en una persona adulta no es compleixen, parlam d’un esclau o d’un individu que viu en una societat o en unes condicions no gaire democràtiques.

Dit això, crec que hi ha poques persones al món que vulguin renegar de l’emancipació (esperem que vostè, lector, tampoc). Ara extrapolem aquesta qüestió a un col∙lectiu o un territori, com poden ser les Illes Balears. Perquè aquesta fòbia a ser els dirigents del nostre propi destí? Perquè no tenir el control dels nostres recursos i dels nostres impostos? Perquè consentir les conseqüències de la balearització (construcció massiva d’hotels i infraestructures) i permetre que el 60% dels beneficis se’n vagin, ja no fora de les Illes, sinó de l’estat espanyol? Ja no és una qüestió de país o de nació, simplement de sentit comú.

Per si no fos poc, hem d’acceptar els pressupostos vergonyosos del senyor Montoro, que no es corresponen a la realitat que nosaltres aportam al conjunt de l’Estat. Abans que algú posi damunt la taula la ”solidaritat” per a contra argumentar les meves paraules, és un concepte ben diferent d’allò que deim amb seguretat, espoli fiscal, el que patim, si. Així mateix, crec complim força bé la solidaritat que se’ns nega als que ens consideram sobiranistes. Des de els anys 60 les Illes Balears han tengut el plaer d’acollir infinitat de noves persones d’arreu del món, i que tot sigui dit, benvinguts a la nostra terra, però sempre amb l’estima que nosaltres li tenim. Especialment els darrers nouvinguts són els que rompen el lamentable mite de la riquesa de les nostres illes. No s’enganin, aquí també patim, tot i que som el que més aportam!

I jo que propòs? Idò fer un pensament, que des de que tenim el plaer de dir que vivim en democràcia, mai ningú ha defensat els interessos reals d’aquest petit país. Qui més ho pot fer complir, que al cap i a la fi això haurien de fer els polítics, són els partits de les illes, no per ser els millors en experiència ni perquè intenti fer usos partidistes d’aquest escrit, sinó simplement, un altre cop, fomentem l’ús del sentit comú. Els qui han crescut o viscut aquí, els qui coneixen millor les persones que ens envolten i els qui no depenen d’una seu a Madrid tacada de vil corrupció (equiparable a una organització mafiosa) o d’incompetència… Ho hem vist, ho hem vist amb les prospeccions petrolieres, ja ho varem dir les Illes, que el Mediterrani no es toca! Aquest és un exemple clau del que estic intentant transmetre. No existim més enllà de les nostres fronteres, que per si no vos en havíeu adonat, són la mar. Com ja digué un pic un bon cantant, que descansi en pau, Ovidi Montllor: ”Ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer”.

Un comentari a “Sobirania… NO

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *