Somnis compartits… (o he venido a hablar de mi libro)

No podré tornar-li mai a Lluís Segura el temps que ha dedicat a llegir i rellegir el llibre del qual he estat coautor, Somnis Compartits. La identitat mallorquina a debat (Documenta, 2016). Un treball al qual li ha dedicat tres articles d’opinió al DBalears, cosa que m’ha picat per respondre-li, només ni que sigui per educació. No cerc amb aquestes paraules una contrarèplica, sinó més be, compartir públicament, com fa l’autor, neguits i esperances.

Els tres articles (aquí, aquí i aquí) als quals m’hi refereixo no són més que l’expressió escrita d’unes idees que crec que a n’en Lluís li han sorgit quan s’ha endinsat dins la lectura de Somnis Compartits. Així, ell reflexiona sobre la necessitat de desvetllar consciències entre aquells que es senten, còmodament, tant illencs com espanyols: “Tard o d’hora, tots els qui afirmeu sentir-vos tant espanyols com mallorquins haureu de prendre partit. No es pot estimar per igual quan és el pare qui fa mal a la mare,” diu. D’igual forma, a altre text, reflexionant sobre la mort de Bauman -pare del concepte d’identitat líquida- afirmant: “Què ens cal, aleshores? Al meu entendre, insistir en un fet indiscutible: que tots els problemes que patim com a societat tenen el seu origen en el menysteniment essencial de la metròpoli castellana vers les seves colònies.” Finalment, al tercer article, Lluis xerra de la necessitat d’unir esforços al si del sobiranisme: “No crec que sigui una bona idea fer parts i quarts entre tots els qui anhelam un projecte propi de país, que no depengui de les oligarquies colonialistes que controlen els mecanismes del poder a Madrid, es vulguin dir mallorquinistes o catalanistes. Convidem tothom a construir el relat del nostres somnis compartits i facem tot el possible perquè darrere d’aquest somni hi hagi cada cop més mallorquins, amb independència d’on hagin nascut.”

Potser ell no n’era del tot conscient, però està xerrant, des de tres perspectives diferents, de la mateixa idea: la defensa del patriotisme social com el punt de trobada de tots aquells que volem una Mallorca lliure, democràtica, autocentrada i pròspera (en el sentit més ampli d’aquests quatre termes). M’agrada molt citar a Joan Colom per explicar que és això del patriotisme social. Joan al llibre Manifest Contra el Desencís (Documenta, 2014) afirma: “S’ha de deixar enrere les velles formes de nacionalisme basades en criteris primordialment etnolingüístics, fruit encara de la concepció nacional del segle XIX o de principis de segle XX. Crec que, si volem avançar en la construcció nacional a les Balears, cal apostar pel patriotisme social, per la nació útil als seus habitants i sobretot a les seves classes treballadores i populars (…) Cal convèncer que l’única forma de tenir un estat i unes institucions que estiguin al nostre servei i no que s’aprofitin de nosaltres és crear nosaltres mateixos el nostre estat de bell nou, un estat que ha de ser capaç de fer allò que l’Estat espanyol no ha estat capaç de fer, ser un organisme polític que respecti la pluralitat cultural, lingüística i identitària dels seus habitants, que sigui garant de la justícia, que sigui realment democràtic i que s’adapti i defensi els nostres interessos com a comunitat humana petita, insular, amb cultura pròpia catalana i mediterrània.”

Dit de forma més senzilla, si voleu: hem de considerar que és mallorquí tothom que viu i treballa a Mallorca… i vol formar-ne part d’aquesta societat.

Aquest darrer punt, “voler formar-ne part” potser és el concepte més complicat d’explicar, m’hi aturaré uns segons: a parer meu, “voler ser mallorquí” implica que la persona en qüestió reconeix la singularitat (cultural, social, territorial…) de la nostra terra, i fa d’aquesta illa la seva comunitat política, actuant conseqüentment, al marge dels nexes sentimentals i polítics que pugui sentir amb altres territoris. Potser a molts no els hi pareixerà una idea massa innovadora (al cap i a la fi, és una adaptació d’un discurs present al Principat des de fa dècades), però al meu parer, és un concepte que està poc interioritzat dins bona part de la societat mallorquina. Com bé va dir Toni Gomila als Premis Ramon Llull 2016 sobre l’actitud dels catalanoparlants front als castellanoparlants de Mallorca: “són d’aquí, però feim com si fossin de fora, els hi diem forasters”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *