Statu quo

El Brexit és un malson per a Europa, però sobretot per als britànics, i la cosa no ha fet més que començar. Ahir mateix, la ministra principal d’Escòcia, Nicola Sturgeon, anuncià que activarà els mecanismes legalment previstos per a la celebració d’un nou referèndum d’independència, fonamentat en què la consulta de 2014 es va fer en un context d’integració del Regne Unit dins la Unió Europea i que la voluntat unilateral de la resta dels britànics –no dels escocesos- altera substancialment l’statu quo sobre el que varen prendre aquella ajustada decisió.

A Sturgeon no li manca gens de raó. La cínica May, respongué ahir que els ciutadans d’Escòcia no volen un altre referèndum, quan és evident que, si un 62 per cent dels escocesos votà a favor de la permanència dins la Unió, molt probablement s’estimarien més pertànyer a un petit estat intracomunitari que a una Gran Bretanya fora de les organitzacions del seu entorn històric i geopolític.

Mentrestant, Espanya llança missatges a Escòcia que tenen com a destinataris a catalans i gibraltarenys. El ministre d’afers exteriors, Alfonso Dastis, manifestà ahir que si Escòcia s’independitzàs del Regne Unit hauria de tornar a sol·licitar el seu ingrés a la UE i posar-se a la cua. I això que al govern espanyol –i presumesc que a molts ciutadans espanyols, francesos, alemanys…-, si no fos per les possibles repercussions domèstiques, els hi encantaria que Escòcia engegàs a fer punyetes a Londres. Seria una victòria tardana sobre la intransigència i la prepotència de la Pèrfida Albió, que quedaria indubtablement debilitada, aïllada i a l’atzar d’un inestable Trump i de les restes del seu imperi.

Dastis té raó des de l’òptica estrictament jurídica, perquè el Brexit ja s’ha activat –de moment, internament- i, per tant, tot el Regne Unit és el que abandona la Unió. En canvi, si la independència d’Escòcia hagués estat precedent, aleshores la situació ja seria favorable al discurs automaticista d’Sturgeon.

Més enllà de què a Espanya no existeix el mecanisme de secessió pactada que sí preveu la legislació britànica envers Escòcia, és obvi que l’independentisme de Catalunya no pot seguir fent el fals discurs de què una eventual independència els permetria mantenir-se automàticament dins la Unió. No sols això no seria així, sinó que probablement Espanya vetaria o condicionaria molt una sol·licitud d’ingrés.

L’altre destinatari del missatge del govern Rajoy és, òbviament, Gibraltar, colònia que es troba abocada a una incòmoda situació que pot acabar essent molt perjudicial per a la seva economia. Si vol pertànyer a la Unió Europea, Gibraltar sols té la via de la reintegració territorial dins Espanya, perquè el Brexit, els agradi o no als llanitos, els ha fet fora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *