Susanna Lu

Fa alguns anys, en ocasió d’un curs de l’Aliança Francesa a París al qual em vaig inscriure en companyia d’un amic, vaig conèixer una al·lota que nomia Susanna. Tot d’una vaig sentir que teníem gustos i aficions molt semblants: compartíem si fa no fa una visió del món allunyada del consumisme i el materialisme en què encara ara estam immersos i, com no podia ser d’altra manera a la coneguda com Ciutat de la Llum, ens delíem pel Sena, el llom del qual solcàrem a bord del famós Bateu Mouche, per Van Gogh i Le Jeu de Paume, per la mica de bohèmia que encara quedava pels volts de Pigalle i Montmartre.

D’ella record els seus ulls negres, especialment vius i penetrants, la seva expressió dolça, summament tendra, la facilitat amb què somreia davant qualsevol ocurrència. Feia bon estar, amb la Susanna, com al meu amic i a mi ens agradava nomenar-la, ja que era natural de Granollers, on llavors vivia i treballava. La veritat és que no vàrem aprendre gaire francès, en aquell curs, però érem joves ferm i el cabal d’experiències viscudes en una ciutat com París compensava amb escreix les despeses de matrícula i desplaçament inherents a aquella eixida estiuenca.

Amb els anys cadascú va fer el seu camí: trobàrem parella, ens casàrem, tinguérem fills… Així i tot mai no vaig perdre del tot el contacte amb la Susanna. Llavors feia feina a la casa Lu, famosa per les seves galetes i bescuits, i no passava Nadal que no ens enviàs un paquet ben assortit d’aquelles delícies de sucre, ou i farina, sovint adobades amb fina xocolata o alguna exquisidesa tan saborosa com inesperada. Com podeu imaginar-vos els nostres fills en feien un bon llepadits i esperaven aquell present com si d’un veritable present nadalenc es tractàs, amb la il•lusió i l’ansietat pròpia dels anys de la infantesa, en què la felicitat es redueix a coses ben simples i a l’abast. Un dia em va telefonar per parlar i saber com estàvem, i també per comunicar-me que, molt a pesar seu, ja no ens podria seguir enviant més galetes, car l’havien acomiadada de l’empresa.

Afortunadament tornà a trobar feina i a refer la seva vida en companyia de la seva parella i les seves dues filles, amb qui constituïa –em consta- una família feliç i unida. Els nostres fills ens demanaven perquè ja no ens enviava més galetes, fins que un dia vàrem haver de donar-los una explicació el més ajustada possible a la realitat dels fets i a la seva capacitat d’assumir les petites adversitats que d’ara endavant els depararia la vida.

L’altre dia (dimecres 11 de setembre, Diada de Catalunya, mai no ho oblidaré mentre visqui), el Joaquim, la seva parella, em va telefonar al mòbil. Pel seu to de veu vaig veure tot d’una que alguna cosa no anava bé, fins que va romandre en silenci, un d’aquests silencis que s’assemblen d’allò més a l’eternitat, segur que sabeu de què us parl. Així com va poder em va dir que la Susanna els havia deixat, víctima d’un càncer, als 53 anys. No sé si va ser casualitat, però just en aquell moment el cel es va desplomar i va començar a ploure d’una manera intensa i persistent. Un cop acabada la conversa, vaig asseure’m i vaig plorar una llarga estona, com si em volgués fondre amb aquella pluja que ho amarava tot amb la tristesa pregona de les pèrdues.

Vaig decidir que no l’oblidaria mai i que d’ara endavant no seria una Susanna qualsevol, que sempre seria per a mi aquella al·lota alegra i deixondida que un bon dia vaig conèixer a París. Que d’alguna manera havia tornat a néixer en algun lloc del meu cor, i que des d’aquell precís moment respondria al nom de Susanna Lu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *