Tant per normalitzar

Habitualment, al nostre petit país, quan parlam de «normalitzar» ho solem fer en el marc del conflicte sociolingüístic, i a la voluntat de poder gaudir de la llengua pròpia de la terra, la catalana, allà on hauria de ser normal que es fes servir, tant a l’àmbit privat com sobretot al públic. Òbviament, si això s’ha de fer és perquè no ho som, un país normal: perquè encara ara, a més de la llengua, tenim moltes coses més per normalitzar com a conseqüència d’un sistema social, polític o econòmic on el sentit comú i la democràcia han estat com diria Javier Krahe absents, o si voleu arraconats.

De fet s’ha de normalitzar allò essencial de la democràcia, que és poder decidir en comú. Quan es criminalitzen persones, pobles i parlaments per defensar el dret a decidir, per voler exercir el dret a votar per decidir el que sigui, és que tenim un problema gros: el sistema pretesament democràtic i els seus guardians (l’anomenat estat de dret, amb la seva fictícia separació de poders) no creu en la democràcia. El demos, el poble, és perillós, i de fet el que es legisla va en aquest sentit… la «llei mordassa» que de moment sembla que no es toca és una bona mostra d’això: actuar ja no sols contra el dret a decidir, sinó preventivament contra l’activisme ciutadà per defensar la possibilitat de poder-ho fer, o per defensar la llibertat d’expressió. Defensar el dret a decidir i qüestionar a qui s’atreveix a qüestionar-lo hauria de ser un imperatiu ètic per a qualsevol demòcrata.

En el mateix sentit hem de normalitzar la defensa de la democràcia, és a dir, els i les defensores de la democràcia, i d’aquí la importància dels col·lectius de memòria històrica, i tant com això que les seves reivindicacions finalment siguin assumides per institucions, partits polítics i societat civil en sentit ample. Només si som capaços d’honorar (i desenterrar) a qui va morir per defensar la democràcia i els valors republicans serem demòcrates conseqüents. Els diferents homenatges d’aquests dies a les «roges de Molinar» han estat una gran mostra del camí a seguir, sobretot si ho comparam amb les celebracions minoritàries de fa uns anys, tot i que el camí a recórrer és llarg encara.

Els valors republicans, com els drets humans, haurien de ser les referències ètiques d’una societat «evolucionada» des del punt de vista humà i humanitari: haurien de ser els valors «normals» de la nostra societat. Quan tocam amb les mans com el feixisme i la xenofòbia avancen a la vella Europa, és evident que cal reivindicar i defensar amb més força que mai els valors pels quals moltes persones varen perdre la vida, a més d’organitzar-hi homenatges.

Probablement allò més complicat sigui tornar enrere en la normalització de coses que mai no haurien d’haver succeït, que mai no hauríem d’haver permès, que no haurien de ser «normals»: la normalització de l’odi a mans de líders mundials com Trump, Putin o Kim-Jong Il; la normalització de la por gràcies al terrorisme fonamentalista i a les respostes demagògiques a la immigració i els refugiats; la normalització dels estereotips més retrògrads pel que fa a les dones, i la justificació d’altre violències contra a elles.

En tot cas, tinguem clar que en funció d’allò que volem que sigui normal o que no ho sigui, és que avançarem cap al país somniat, o d’entrada, cap a un país digne. Ens queda tant per normalitzar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *